“Soc tan ric que treballo de 7 a 23 h”
Els veïns de Matadepera reben amb escepticisme el títol del municipi de l’Estat amb la renda més alta
MatadeperaSi algú hagués nascut per ser milionari, segurament viuria en una mansió amb més banys que habitacions a les urbanitzacions Cavall Bernat o les Pedritxes de Matadepera. Estaria en una parcel·la tan gran com un camp de futbol, equipada amb caseta per al personal de servei i piscina, i flanquejada pel massís de Sant Llorenç i la muntanya de la Mola. Els seus fills anirien a l’escola privada Montcau - La Mola, on al pati podrien triar si jugar a la taula de ping-pong o a la pista d’hoquei herba. I, quan fessin quinze anys, els regalarien un microcotxe que no requereix carnet -i que és més segur que les motos- i ho celebrarien amb un gran àpat al Celler de Matadapera, on el menú diari val 30 euros.
Aquesta utopia matadeperenca de luxes no sempre es correspon amb la realitat que viuen els habitants d’aquest poble del Vallès Occidental. Aquesta setmana, quan ja fa temps que estan cansats de la seva fama d’esnobs, han acollit amb resignació la fita d’haver escalat a la primera posició del rànquing dels municipis amb la renda per càpita més alta de l’Estat: 218.788 euros anuals de mitjana, és a dir, més de 15.000 euros mensuals. I tot, gràcies a una sola operació d’un dels seus veïns: la que va signar Manuel Lao el 2018, quan es va desfer de l’empresa de joc Cirsa per més de 2.000 milions, que ha acabat disparant el sou mitjà de tot el poble.
Entre bromes i temors
“Al dinar convida el senyor Lao, apunta-l’hi a ell!” Els acudits sobre la venda no han parat des que va sortir la notícia. “Diuen que cobrem més 200.000 euros a l’any, doncs on són els 190.000 que em falten?”, pregunta sorneguer el Sergi a l’Agustí picant-li al braç. Els dos veïns són a la terrassa d’un dels bars del nucli del poble, on viuen menys de la meitat dels 9.326 habitants que va registrar l’Idescat el 2019. “La gran majoria no els veus mai. A la festa major, que és l’únic moment que ens trobem tots, sempre penso: «Coi, sí que som gent!»”, confessa el Miquel, que va anar a viure a Matadepera quan es va casar amb una veïna de tota la vida. I, malgrat que fa més de 40 anys que hi viu, per a alguns sempre serà un “merdejant”. “Així es com ens diuen als que veníem només a l’estiu”, aclareix.
En les últimes dècades, Matadepera ha passat de ser el poble d’estiueig dels barcelonins a convertir-se en el domicili principal de grans fortunes que han conquistat el massís de Sant Llorenç amb cases d’alt estànding i cotxes de preu prohibitiu. Però ¿quin és el secret del seu èxit? La seva situació geogràfica i tranquil·litat. “Ets al costat de Sabadell i Terrassa, a 20 quilòmetres de Barcelona. Però aquí estàs envoltat de boscos, sense soroll, i els nens petits poden córrer sols pel poble, sense cap perill”, expliquen el Josep i la Mariona, una parella jove que fa prop de deu anys que hi viu.
Però més enllà de les bromes, la majoria dels consultats pateixen per si la publicitat que s’ha generat es transforma en un reclam per als lladres, que ja van tenir atemorits els veïns l’any passat. “No et trobaràs un veí al qual no hagin entrat a robar, a ell o la seva família”, assegura la Dolors. Una por que es fa palesa, especialment, a les urbanitzacions: contínuament s’adverteix que hi ha un sistema de videovigilància i és molt comú creuar-se amb el vehicle de la seguretat privada que han contractat els propietaris, davant la impossibilitat de la policia local d’arribar a les més de 2.500 hectàrees que fa el terme municipal.
L’altra cara de les fortunes
Segons els veïns, hi ha “dues Matadeperes”: la del nucli urbà i la de les urbanitzacions. I mentre als grans tenidors “no els veus mai pel poble”, els seus fills i nebots sí que es barregen amb la resta de joves, sobretot a les pistes d’hoquei herba, l’esport insígnia de Matadepera. A més, és una de les poques poblacions amb un camp de golf municipal, a part de pavelló i piscina. “I l’Ajuntament té un superàvit d’un milió i mig!”, diu el Miquel.
Però més enllà de luxes, al municipi també es viuen altres realitats, que es poden retratar, per exemple, a primera hora del matí, quan dels autobusos en baixa una filera de dones que enfilen els carrers amunt per netejar els amplis menjadors que donen al jardí. O a l’hora de dinar al bar del pavelló, on s’apleguen jardiners i bosquerols que treballen a les urbanitzacions. “Soc tan ric que treballo de 7 a 23 h per mil euros! Com tots els que veus aquí”, diu irònicament l’Albert, que conclou: “Jo de gran vull ser com el senyor Lao, així us faré rics a tots, encara que sigui mentida!”
