Treballadores de la llar, l'etern problema laboral sense resoldre

Madrid"Va ser l'única feina en què se'm van obrir les portes perquè, malgrat ser advocada, no tenia cap més opció laboral", recorda Carolina Elías, presidenta de l'associació de dones treballadores de la llar i les cures, Sedoac, de Madrid. Com moltes altres dones migrants, va trobar l'única possibilitat de feina entre olles, davantals i fregalls, així com en la cura d'altres persones, quan va arribar del Salvador a Espanya ara fa deu anys. Durant el seu pas pel sector domèstic, Elías denuncia que només ha trobat “precarietat, informalitat i feines que esclavitzen”. Uns condicions que persisteixen, malgrat que és un sector essencial, i tret d'alguns petits avenços en drets laborals.

L'últim any, la vulnerabilitat que denuncia s'ha agreujat. Per cada lloc de treball que es va destruir per la pandèmia a tot Espanya, al sector domèstic en van desaparèixer tres, segons Intermón Oxfam. A més, de les 580.000 persones que es calcula que estan ocupades en aquest sector, un 36% continuen formant part de l'economia submergida. Segons l'ONG, això es tradueix en uns 2.600 milions d’euros en sous i en 820 milions d’euros que deixa de cobrar la Seguretat Social anualment en cotitzacions. La Carolina tampoc s’oblida de la llei d’estrangeria, que les aboca a treballar durant tres anys de manera informal per demostrar que resideixen al país, perquè només després d'aquest temps poden regularitzar la documentació: “I cal afegir-hi por i relacions laborals abusives difícils de denunciar”.

La informalitat, la temporalitat i la parcialitat fan que els sous siguin uns dels més baixos del mercat laboral, i que una de cada tres treballadores del sector visqui sota el llindar de la pobresa, segons Oxfam. “Acabes fent mil hores en molts llocs diferents perquè, si no, no arribes”, denuncia Rafaela Pimentel, treballadora de la llar des de fa 29 anys i membre de SintraHocu, l’últim sindicat de treballadores de la llar que s’ha creat a Espanya.

L’últim pas per millorar els sous es va fer al gener, quan la Inspecció del Treball va començar una campanya de regularització de les cotitzacions —de moment 28.904, segons les últimes dades del ministeri de Treball— perquè totes aquelles treballadores amb contracte a jornada completa cobrin el salari mínim actual i no es prengui de referència la base d’anys anteriors, com passa en molts casos, segons denuncien les treballadores. Segons Treball, les actualitzacions han fet aflorar 6,5 milions en salaris en un mes i 5,5 milions mensuals en bases de cotització.

“És positiu, però és un pegat més”, exclama Pimentel. El problema principal és que el sector no cotitza dins el règim general de la Seguretat Social, sinó en un d’especial. Això fa que sigui l’únic col·lectiu sense dret a l’atur i que permet l’acomiadament per desistiment, és a dir, per desconfiança de la persona que contracta i que no cal justificar. Una situació que per a la Carolina “produeix inestabilitat i inseguretat”. A més, només tenen dret a dotze dies de sou per any cotitzat, en comptes de vint. Les desigualtats no s'acaben aquí. Tampoc tenen dret a la negociació col·lectiva ni a una llei de prevenció de riscos laborals. “No estem demanant més, sinó que se'ns tracti i vegi com a la resta de treballadors”, reclama la Carolina. Per tot això, entrar a formar part del règim general és un pols que mantenen amb l’Estat des de fa anys.

Com en altres sectors, la pandèmia va obligar el ministeri de Treball a aprovar per primer cop un subsidi especial, però també fugaç: de tres mesos. “Els ERTO els han renovat i en canvi aquesta ajuda no. Moltes treballadores estan desesperades buscant feina i no tenen cap més opció que acceptar treballs en condicions esclavistes”, denuncia la presidenta de Sedoac.  

Deu anys sense el 189

Una assignatura pendent des de fa deu anys és la ratificació de l’article 189 de l’Organització Mundial del Treball (OIT) “per un treball decent domèstic “ i que el govern espanyol s’ha compromès a firmar aquesta legislatura. “Sempre hi ha excuses per no ratificar-lo: una crisi, unes eleccions, tot i que després tenen un any per adaptar la legislació”, diu Elías. 

La terciarització de l’economia espanyola va deixar quatre nínxols de mercat que la població autòctona acostuma a evitar: restauració, agricultura, construcció i treball domèstic, explica Raquel Martínez, investigadora especialitzada en el mercat laboral domèstic. Any rere any s’ha delegat aquesta feina a una mà d’obra migrant, que en el cas del sector domèstic està marcada pel fet que gairebé totes les treballadores són dones. “La millora del sector passa per una implicació real de l’estat”, apunta la investigadora. “Una de les qüestions és quant han de pagar les famílies, que no són empreses, no generen beneficis, i aquest és un dels problemes per a algunes d’elles”. Reforçar la llei de dependència és una de les propostes. Pimentel i Elías reclamen que sobretot s’escolti les treballadores a l’hora de decidir. “No ens sentim representades als sindicats tradicionals i per això volem seure a les taules de diàleg”, diu Pimentel. La Carolina recorda que “es necessiten polítiques públiques que garanteixin el dret a les cures, sí, però això no pot deixar de banda drets laborals dignes per a les treballadores”.