Un final ignominiós
BarcelonaEl PNB va dictar sentència aquest dijous i el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, té les hores comptades. O bé dimiteix 'in extremis' abans de la votació d'aquest divendres al migdia, o bé perd la moció de censura i passa a ser cap de l'oposició. És el final més ignominiós per a un dels polítics més longeus de la democràcia espanyola, un autèntic supervivent, mestre en l'art de la tàctica, però que al final s'ha estavellat contra la dura realitat de la corrupció i la manca d'aliats (o excés d'adversaris). La política sol ser cruel, però l'adeu de Rajoy és merescut.
És hora de fer balanç de tota una carrera en què, darrere tota una retòrica de moderació, sentit comú i normalitat, s'amagava el cinisme més absolut, l'electoralisme més descarnat i el tacticisme més curtterminista. La cirereta del pastís va ser l'absència de Rajoy ahir durant tot el torn de tarda de la moció de censura. Una manca de respecte al Congrés de Diputats, que, recordem-ho, representa tots els ciutadans espanyols. Doncs bé, ahir Rajoy va donar l'esquena als ciutadans, els va menystenir i es va tancar amb el seu equip per estudiar com sortir de l'atzucac al qual s'ha col·locat ell mateix amb gran dedicació i menyspreu.
Però, mentre medita com sortir-se'n, o com minimitzar els danys, hauria de reflexionar profundament sobre el que ha fet durant els últims 40 anys. Què va fer per evitar la corrupció sistèmica i generalitzada al seu partit? Per què va encapçalar una campanya irresponsable contra l'Estatut català i va voler treure profit electoral de l'anticatalanisme? Per què ha retallat drets i llibertats fins al punt de posar en perill la llibertat d'expressió? Per què va torpedinar el procés de pau a Euskadi des de l'oposició i després des del govern? Per què es va negar a tractar políticament el conflicte català i va decidir enviar la policia contra la població indefensa que volia votar l'1-O? En la resposta a totes aquestes preguntes trobarà les raons que l'han portat a ser el primer president espanyol que ha d'abandonar el càrrec per la porta del darrere. Tots els fantasmes del seu passat se li van aparèixer ahir de cop.
Un altre que aquest dijous ha tingut una forta topada amb la realitat ha estat Albert Rivera, que s'ha vist clarament superat pel nou escenari i no ha tingut més remei que acceptar el seu nou lloc al costat del PP de Rajoy i en contra de la nova majoria. Com li va recordar Sánchez, el pla de Cs per continuar creixent a costa del PP ara està en perill.
Si aquest divendres Pedro Sánchez guanya la votació caldrà analitzar amb lupa tots els seus passos com a cap de govern. De moment, aquest dijous ha reconegut que el conflicte català és de caràcter polític i que, per tant, necessita una solució política. I s'ha mostrat disposat a dialogar amb el nou president de la Generalitat, Quim Torra. És un primer pas, tímid i incert, però un pas que obre un nou escenari possible de distensió i diàleg que potser permetrà, més endavant, abordar el nucli del conflicte a través d'una negociació. De moment, però, el que tenim és la marxa de Rajoy de la Moncloa. Agur, Rajoy.
