Alemanya, Espanya i el cordó sanitari a la ultradreta

La crisi a la CDU demostra que la dreta europea té un autèntic problema amb l'ombra de la ultradreta

La dimissió d'Annegret Kramp-Karrenbauer, més coneguda com a AKK, líder de la CDU investida amb el suport de la cancellera, Angela Merkel, i cridada a agafar-li el relleu, ha fet evident a Alemanya la dificultat d'aïllar la ultradeta. AKK tira la tovallola perquè no va ser capaç de frenar l'acord del seu partit al land de Turíngia amb la ultradreta per accedir al govern. Els seus no li van fer cas; no va tenir prou autoritat. Va haver de ser la mateixa Merkel qui va obligar a fer marxa enrere en la decisió. Al sentir-se desautoritzada pel propi partit, AKK ha anunciat que deixarà la presidència de la formació i que tampoc no es presentarà per ser la candidata dels conservadors a cancellera, és a dir, per succeir Merkel. Seguirà només com a ministra de Defensa.

Sens dubte, la doble renúncia suposa un daltabaix per als democratacristians de la CDU, que de cop tornen a tenir un problema gravíssim de relleu per a l'hiperlideratge de Merkel, però que a més generen dubtes sobre si estan disposats o no a pactar amb els neonazis. Perquè el missatge de fons que es desprèn d'aquesta crisi interna és la dificultat, fins i tot a Alemanya –on la memòria del nazisme pesa, o hauria de pesar, com una llosa–, d'establir un autèntic cordó sanitari amb els moviments neofeixistes. Cal recordar que als anys 30 del segle XX l'accés al poder de Hitler va ser possible per la complicitat o tolerància de la dreta tradicional, aleshores espantada pel comunisme.

Avui què espanta la dreta europea? ¿La incapacitat d'assumir sense embuts un discurs propi sobre la immigració, des de la complexitat del fenomen però sense brandar l'arma primària de la por? ¿La de defensar amb orgull l'esperit europeista malgrat tot? ¿La de defensar, també, les institucions democràtiques davant els discursos populistes? ¿O de fer front a la demagògia involucionista al voltant de qüestions com els drets i llibertats bàsiques, el feminisme o el canvi climàtic? La CDU de Merkel certament ha patit, a nivell electoral, quan ha estat clara a l'hora de fer bandera dels seus posicionaments més avançats en qüestions com l'acollida dels refugiats o el medi ambient. D'aquí els seus dubtes. Però anar fent tombs no només és contraproduent des d'un punt de vista partidista, sinó sobretot és irresponsable.

El cordó sanitari a la ultradreta és una qüestió de supervivència democràtica, tant per a Alemanya com per a Europa. I, naturalment, també a Espanya, on massa previsiblement el PP i Cs estan demostrant la seva indigència ideològica, fent gala d'una frivolitat que no ha fet sinó donar ales al neofranquisme de Vox, una formació que ja s'ha convertit en la tercera força al Congrés de Diputats. La dreta espanyola, i Espanya en el seu conjunt, té un problema polític gravíssim. Històricament sempre ha confós l'enemic, situant la diversitat nacional en el seu punt de mira, com l'enemic a batre, i en canvi flirtejant perillosament amb la xenofòbia ultraespanyolista, als anys 30 igual que ara. Un cop més l'anticatalanisme no deixa veure a les formacions de la dreta el monstre interior del seu propi nacionalisme. On són la Merkel o l'AKK de la dreta espanyola?

El + vist

El + comentat