Ara sí: ja s’acaba el desconfinament

Sense oblidar que el covid-19 segueix aquí, ara la prioritat és la reconstrucció, un altre repte ingent

Hauran sigut tres mesos i mig d’estat d’alarma. De confinament dur i estricte a l’inici i progressivament més lax. D’excepcionalitat, en tot cas, en tots els terrenys de la nostra vida. I de trauma sanitari traduït, en molts casos, en doloroses pèrdues personals. Ara tot això ja s’acaba. Aquesta setmana s’accelera l’entrada a la fase 3 de tot Catalunya i a partir de diumenge que ve, 21 de juny, ja hi haurà llibertat de moviments per a tothom.

Què ens espera a partir d’ara? Com s’ha dit i repetit, aquest final no és un retorn al passat, a la vella normalitat. És l’inici d’una cosa nova sobre la qual planen moltes incerteses. La primera i principal depèn de l’evolució de la malaltia del covid-19 i de la capacitat de la comunitat científica mundial de trobar una vacuna per combatre-la. El perill de rebrot és, segons la majoria d’epidemiòlegs, una possibilitat força probable. Però alhora també hi ha un cert optimisme sobre la capacitat d’aconseguir la vacuna aviat, en aquesta cursa contra rellotge en què estan implicats centres de recerca, estats i indústria farmacèutica. Però mentre no hi hagi èxit en aquest terreny, el virus seguirà amenaçant i condicionant la nostra vida comunitària, que de moment ja ha patit una fortíssima sacsejada.

Ara bé, al marge del combat contra el virus, hi ha una altra feina cabdal: la de superar la crisi econòmica i social que ha provocat la pandèmia. La reconstrucció de les nostres societats no pot esperar a la vacuna. És una tasca tan urgent com complexa. En el terreny econòmic, la via està sent la injecció de diner públic, que ja veurem a quina velocitat arriba, com es distribueix i quins efectes reals té. El consens mundial genèric sobre aquesta recepta keynesiana és ampli; una altra cosa és la seva aplicació, la seva concreció. I en el cas específic català, la manera com incidirà en l’evolució del nostre model de riquesa: ¿aconseguirem dependre menys del turisme?, ¿serem capaços d’avançar cap a un sector industrial més tecnològic i més vinculat a la recerca? Hi ha molts altres interrogants oberts. Perquè ara, de cop, els vells problemes han aflorat amb més cruesa.

I el mateix ha passat en altres sectors crucials, com l’educatiu i el cultural. També aquí han aparegut els fantasmes del passat, el llast de les retallades, la falta de consensos, les pors i el cansament. La indústria cultural arribava molt tocada i el món escolar, malgrat els projectes de renovació, s’ha trobat de cara amb una realitat que l’ha superat i dividit, i que ha creat una perillosa fractura en la comunitat escolar entre mestres i pares. Recosir això és igualment urgent. Un tercer camp on caldrà actuar en aquesta reconstrucció postcovid és el mediambiental: la pandèmia ens ha fet més conscients de la crisi climàtica. I encara, a remolc de la crisi econòmica i social que vivim, ha aflorat amb força la qüestió racial i ha agafat més sentit el moviment feminista. És a dir, els reptes són els mateixos que ja teníem, però ara que tot trontolla tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’afrontar-los de debò.

El + vist

El + comentat