L’EDITORIAL

Barcelona es mereix un acord estable i progressista

Ja se sap que en política hi ha una màxima que diu que si hi ha una possibilitat d’ocupar el poder cal aprofitar-la. Aquesta sembla que és la lògica que han adoptat els comuns d’Ada Colau en els seus moviments per retenir l’alcaldia de Barcelona. La decisió de Colau de presentar-se a la investidura comporta implícitament l’acceptació dels vots que li ha ofert Manuel Valls per impedir, tal com ho ha dit ell, que un independentista sigui alcalde. I no dir-ho amb totes les lletres té una part d’engany a la ciutadania.

Evidentment, és legítim que un candidat intenti assolir els vots suficients per ser alcalde per davant del més votat. Això sí, sempre que al darrere hi hagi una majoria congruent amb un programa alternatiu, com va passar amb Manuela Carmena a Madrid i Joan Ribó a València ara fa quatre anys. En aquest cas, aquest programa no hi és, i l’únic punt de confluència que el fa possible són les ganes d’uns per salvar la seva líder (els comuns) i les ganes d’uns altres per impedir que Ernest Maragall sigui alcalde (Valls). Entremig hi ha un tercer, Jaume Collboni, que aspira a ser l’únic soci de govern de Colau, tot i que no fa ni un any i mig que va ser expulsat de l’executiu municipal pel seu suport al 155.

Aquest moviment dels comuns porta associats uns riscos evidents que cal assenyalar. En primer lloc, posa en perill la fórmula de govern que sens dubte donaria més estabilitat, força i coherència programàtica al govern municipal, que és un acord entre ERC i BComú, per donar pas a una fórmula incerta en la qual Manuel Valls, que és als antípodes ideològics de Colau, tindria una influència determinant. Pensar que aquests vots serien “gratis” és wishful thinking, i ignorar tot el que hi ha al darrere és una temeritat. ¿De debò Colau vol ser alcaldessa amb aquests condicionants?

En segon lloc, aquesta aliança, encara que puntual, reforçaria la dinàmica de blocs identitaris, que és justament el que els comuns sempre han censurat. I això quan el missatge que ha donat la ciutadania és precisament el contrari. Reforçant els comuns i ERC, els barcelonins han volgut superar una dinàmica que condemna el país a la paràlisi i obrir la porta a fórmules de col·laboració entre independentistes i no independentistes. En canvi, participant en una maniobra contra el legítim guanyador de les eleccions, que ha estat Ernest Maragall, Colau estaria renunciant al seu paper de pont.

Afortunadament, encara hi ha temps per evitar aquest escenari. I ERC té l’obligació de moure fitxa i fer tot el que sigui al seu abast per impedir-lo, sense apriorismes i sense complexos, pensant en l’interès general de la ciutat i de tot el país. Hi ha fórmules i, sobretot, un ampli camp de coincidència programàtica sobre el qual bastir un acord.

Però en tot cas l’última responsabilitat és de la mateixa Ada Colau. És ella qui s’ha de poder mirar al mirall cada matí i veure’s com una líder coherent amb els seus valors i principis. Barcelona no es mereix més trinxeres. Al contrari, es mereix un acord estable i progressista entre els dos guanyadors.

Més continguts de

El + vist

El + comentat