La vergonya de la Barcelona del barraquisme i els sensesostre

Als anys 60, es calcula que a Barcelona hi havia 100.000 habitants que malvivien en barraques. Era la pitjor cara del 'desarrollismo' franquista: el paternalisme de la dictadura no donava per a un estat del benestar de debò. Els assentaments de barraques més coneguts eren el Camp de la Bota –l'actual Fòrum–, la Perona –on ara hi ha les vies de l'AVE de la Sagrera– i el Somorrostro dels gitanos, a les platges d'entre la Barceloneta i la Vila Olímpica, popularitzat per Carmen Amaya, i que va desaparèixer el 1966. Amb la democràcia i finalment amb la preparació de la Barcelona olímpica, el 1989 es va posar fi als últims nuclis d'aquests infrahabitatges. S'acabava una història de misèria tercermundista a tocar de casa, de gent que malvivia sense aigua corrent ni electricitat. 

Però amb el segle XXI, especialment a partir de la crisi econòmica i la crisi migratòria, les barraques han tornat. Són la part més visible del problema de l'habitatge que afecta la capital catalana, amb uns preus de lloguer i compra disparats, i una oferta pública sota mínims. El problema s'ha fet tan evident que l'actual alcaldessa, Ada Colau, és una figura sorgida de l'activisme contra els desnonaments. Els sensesostre i el barraquisme són la part més extrema d'aquesta realitat. El desallotjament, ara, dels habitants de l'assentament de les Glòries, al cor del que havia de ser la ciutat moderna dissenyada per l'urbanista Ildefons Cerdà, no deixa de ser la demostració palpable d'un fracàs històric: la Barcelona moderna, malgrat el seu èxit –o potser en part a causa d'aquest èxit–, no aconsegueix erradicar la marginació habitacional.  

Les últimes dades oficials de l'Ajuntament registren 536 persones en 77 assentaments irregulars, als quals s'ha d'afegir el miler de sensellar aixoplugats en portals pels carrers de la ciutat, segons l'últim recompte de l'associació Arrels. El pic d'aquest nou barraquisme es va produir el 2012, moment en què per donar-hi resposta l'administració va crear l'Oficina del Pla d'Assentaments Irregulars (OPAI). Però el problema està lluny de solucionar-se. Inicialment els afectats eren subsaharians i magribins, i avui predominen els ciutadans vinguts de països de l'est d'Europa, especialment romanesos, i expulsats pels governs francès i italià.

Barcelona és un pol d'atracció de turistes i gent de negocis, però també de refugiats i immigrants, amb tots els contrastos associats a aquesta dualitat. És una mena de ciutat dels prodigis, com la del trànsit del segle XIX al XX que va descriure Eduardo Mendoza. Però si volem evitar que els contrastos esdevinguin desigualtats enquistades i obscenament visibles al carrer, si volem fer-la mínimament habitable per a tothom, cal abordar el problema de l'habitatge com un repte central. La potenciació de l'oferta pública, el canvi de la llei d'arrendaments urbans que propiciï lloguers de més de tres anys, una certa contenció dels preus i el fre als lloguers turístics són mesures que cal impulsar i consensuar. Aquest hauria de ser un tema estrella de la pròxima campanya electoral. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat