Tot s'hi val, senyor Casado?

Un polític responsable no hauria de posar llenya al foc quan parla de presos d'ETA, la immigració o Catalunya

El nou líder del PP, Pablo Casado, ha entrat en una espiral imparable en què l'important no és en cap cas la coherència política, sinó l'impacte popular. Primer amb Catalunya, després amb la immigració i ara amb els presos d'ETA. Com si no tingués aturador a l'hora d'intentar aturar la pressió judicial sobre el seu dubtós màster universitari. Com si tot s'hi valgués. Casado té pressa i té pocs miraments. ¿Que toca defensar Tabàrnia per passar per davant de Cs en anticatalanisme? Doncs es defensa. ¿Que toca fer-se una foto donant la mà a un immigrant i alhora dir que cal fer-los tornar a casa? Doncs es fa. ¿Que toca atacar Sánchez perquè aplica mesures penitenciàries a presos d'ETA acordades pel govern de Rajoy? Doncs se l'ataca. I tal dia farà un any. L'important és l'impacte immediat que s'aconsegueix en l'opinió pública. L'important és forjar-se la imatge d'un polític que parla clar. L'important és que la gent pensi que té solucions fàcils per a problemes complexos: si Catalunya no m'agrada, la transformo en Tabàrnia. Si la immigració no m'agrada, la faig desaparèixer. I si ETA ja no mata, doncs jo segueixo com abans.

D'això se'n diu populisme de dreta o trumpisme. Tant se val. És la vella nova política de sempre: llançar missatges senzills, de bons i dolents. Els dolents són els independentistes, els immigrants i els d'ETA. Qualsevol intent de diàleg o distensió respecte d'aquestes tres qüestions d'estat ha de ser tractat de traïció. I no hi ha res més a parlar. Aquesta és la fórmula que el nou líder dels populars farà servir per desgastar l'inestable govern del socialista Pedro Sánchez amb l'objectiu que el PP torni al poder com més aviat millor.

Però potser tanta contundència i tanta pressa se li poden girar en contra. Perquè, al final, els fets no són tan fàcilment tergiversables. I respecte d'ETA, els fets són que amb Mariano Rajoy a la Moncloa 28 membres de la banda van millorar les seves condicions penitenciàries i a 11 se'ls va aplicar un règim de semillibertat. I si ens remuntem més enrere, a l'època de José María Aznar com a cap de govern, es van ordenar, entre els anys 1996 i 2000, un total de 190 acostaments de presos d'ETA i 42 tercers graus. Com pot Casado acusar Sánchez de connivència amb el terrorisme amb aquests precedents? Tanta frivolitat, tanta incoherència, resulten indecents. Tot s'hi val, senyor Casado?

El final d'ETA és una victòria del conjunt de la societat basca i espanyola. Es pot explicar de moltes maneres i ha estat possible gràcies a molts factors. Però en qualsevol cas, més enllà del relat que cadascú en faci, ningú no hauria d'allargar el dolor i la divisió que va provocar el terrorisme etarra. El mínim que es pot exigir a un polític que aspira a governar Espanya és que ajudi a tancar ferides, i això inclou, entre moltes altres coses, l'acostament dels presos d'ETA seguint el que marca la legalitat. I aquesta mateixa responsabilitat se li hauria d'exigir a Casado pel que fa a Catalunya i la immigració. Per desgràcia, però, tot apunta que anirà en la direcció contrària: la de posar més llenya al foc amb ETA, Catalunya i la immigració.

 

Més continguts de