Catalunya i Barcelona, vasos comunicants
BarcelonaLes eleccions municipals de l’any que ve es presenten més obertes i decisives que mai. Inevitablement estaran marcades pels judicis als presos polítics i als exiliats i, més genèricament, per la resposta de l’Estat a l’independentisme. Però alhora no deixarà d’existir el vot en funció de la particularitat de cada municipi: la gent també seguirà acudint a les urnes buscant qui li inspira més confiança per afrontar els seus problemes concrets. La clau nacional planarà en l’ambient, esclar, però en competència amb la clau local. De fet, aquesta és la incògnita: quina pesarà més. Però la qüestió també es pot plantejar d’una altra manera. Perquè en realitat qui vulgui enfocar aquesta contesa electoral -una cita, cal no oblidar-ho, que també inclou les eleccions europees i moltes de les autonòmiques- només basant-se en un dels dos eixos, s’equivocarà. S’equivocarà l’independentisme si posa tots els ous en el cistell nacional i s’equivocaran els que el vulguin ignorar.
El cas barceloní és, en aquest sentit, paradigmàtic, tant per l’obvi pes simbòlic i polític que li atorguen la capitalitat i la seva dimensió macrocefàlica, com per la seva especificitat, que inclou debats ciutadans amb perfils propis -turisme, habitatge, contaminació, seguretat, mobilitat, desigualtats, dinamisme empresarial, lideratge en recerca...- i un complicat panorama de fragmentació partidista. En aquest context, les diferents ofertes electorals hauran de fer propostes sòlides per als reptes tant de ciutat com de país. Tret del cas dels comuns, centrats en la figura de l’alcaldessa Ada Colau i de l’obra de govern, de moment el debat s’està centrant en els noms i en la bondat o no de les llistes unitàries, tant pel costat independentista com per l’unionista. És començar la casa per la teulada. Potser seria més raonable i intel·ligent definir primer programes i discurs i després parlar d’estratègia i noms. Barcelona és molt Barcelona, i alhora el plet català segueix absolutament obert. Són vasos comunicants.
La batalla per la capital, doncs, presenta una gran complexitat que desaconsella plantejaments simplistes, fàcils reduccionismes o candidats de màrqueting que venguin fum. Entre altres coses perquè al final caldran pactes polítics per governar. Ja s’ha vist en els darrers tres anys les enormes dificultats d’un govern tan minoritari com el dels comuns. Barcelona necessita un lideratge fort i uns programes sòlids per no perdre el tren de la modernitat, per no caure en la paràlisi. Una Barcelona forta, que sàpiga innovar i mantingui el seu prestigi i atractiu global, és la millor garantia tant per millorar la qualitat de vida dels seus habitants com per seguir visibilitzant el problema català al món.
