L’EDITORIAL

La Catalunya buida: menys de dos treballadors per pensionista

En un de cada cinc municipis catalans, fins a 211, el sistema de pensions està molt tensionat

Durant la recent campanya electoral s’ha escrit i s’ha parlat molt de l’Espanya buida o buidada. Probablement el concepte tornarà a aparèixer en la campanya de les municipals, que també són autonòmiques en aquestes zones -sobretot- del centre de la Península. L’interès partidista hi busca rendiment. Justament per això, i de la mateixa manera que va aparèixer, també és probable que el debat es vagi afeblint un cop acabat el cicle electoral fins que desaparegui. Serà un error. I ho serà també a Catalunya si no se sap recollir el guant per la part que ens toca.

Perquè també hi ha una Catalunya buida o buidada que tensiona el sistema de pensions i evidencia tant la crisi demogràfica com la desigualtat territorial. Un 22% dels municipis catalans, un de cada cinc, trenquen el límit mínim d’estabilitat del sistema de pensions. És a dir, tenen menys de dos afiliats a la Seguretat Social per cada pensionista.

La Catalunya buida: els 200 pobles on hi ha més pensionistes

Val la pena mirar-se amb deteniment el mapa que publiquem a la secció d'Economia. Els municipis de la Catalunya buida són els que queden fora dels grans eixos seculars de comunicació al Principat: la Via Augusta romana, la via també romana que, per Lleida, anava cap a l’interior de la Península, i l’afegit medieval de la connexió entre Barcelona i la Cerdanya, l’Urgell i Andorra. Ser en aquestes zones d’ombra històrica no els va impedir tenir els seus moments d’èxit, a partir de l’agricultura o dels inicis de la Revolució Industrial, segons els casos. Però, sobretot en els últims 60 anys, el pes urbà i litoral ha sigut irresistible, i la demografia se n’ha ressentit.

Durant l’última crisi financera va causar impacte saber que moltes famílies van haver de passar pel tràngol que l’únic ingrés fos la pensió dels avis. Doncs bé, com destaca el catedràtic emèrit de la UAB Josep Oliver, en diverses zones de la Catalunya buida fa bastants més anys que la principal font d’ingressos són les pensions. I la situació porta camí d’empitjorar, perquè en els pròxims set o vuit anys es començaran jubilar el gruix dels baby boomers, i el forat de les pensions no farà més que augmentar.

En aquest context, no hi ha dubte que cal exigir responsabilitats i solucions a l’Estat, l’administració que té cura de la gestió de la guardiola de les pensions i de la Seguretat Social en general. I exigir a l’actual oposició de dretes que no faci demagògia amb la immigració, a la qual apunten tots els experts com a plausible solució per destensionar el sistema de pensions, entre altres mesures. També cal esperar que el futur polític traslladi totes aquestes responsabilitats al Govern.

Però la solució no pot passar només per revifar el sistema de pensions i aconseguir que aquestes poblacions puguin seguir vivint -millor- dels seus jubilats. És condemnar-les a l’extinció. Cal pensar a llarg termini, aprofitar la insostenible pressió sobre l’àrea metropolitana de Barcelona i la revolució tecnològica per augmentar el reequilibri territorial impulsant la dinamització econòmica d’aquests municipis, que tenen un gran potencial. No és nou, aquest debat, però la societat i les eines sí que han canviat, i la situació ha empitjorat.

El + vist

El + comentat