Catalunya: economia puixant, riquesa estancada

El PIB per càpita català segueix en la mateixa posició respecte a la mitjana espanyola que el 1980

Com expliquen aquest dissabte un grup plural d'economistes consultats per aquest diari, no té sentit comparar les economies catalana i madrilenya perquè són molt diferents. Catalunya segueix sent motor industrial i és forta en serveis intensius en treball (comerç, transport, turisme), mentre que Madrid és líder en serveis intensius en capital (TIC, finances, immobiliari) i té, a més, l'avantatge de la capitalitat i de l'estructura autonòmica, que l'ha seguit privilegiant de forma desmesurada en democràcia: l'acumulació d'inversió pública, a bastament denunciada, és espectacular i constant.

En tot cas, no serà, doncs, rellevant que es produeixi el 'sorpasso' econòmic de Madrid respecte a Catalunya, un fet molt anticipat i que tard o d'hora segurament acabarà passant, de manera que l'economia catalana deixarà de ser la primera d'Espanya. En canvi, el que sí que és rellevant, i preocupant, és que mentre aquí ens fixàvem en la mida del PIB, ja fa anys que la riquesa per càpita de Madrid ha superat clarament la de Catalunya. De fet, la riquesa de les famílies catalanes no ha crescut des dels anys 80 respecte a la mitjana espanyola (es manté com sempre una mica per sobre), mentre que la riquesa de les famílies madrilenyes ha experimentat un constant ascens fins a situar-se al capdamunt del rànquing estatal, per sobre del País Basc, i un 35% per sobre de la mitjana.

Catalunya segueix sent la primera en termes de producte interior brut (PIB), però això no es reflecteix en la riquesa de la població. Per què? Precisament per l'estructura econòmica catalana, que es tradueix en uns salaris més modestos tant pel tipus de serveis que tenim com, paradoxalment, per la mateixa preeminència industrial. A Madrid, en canvi, hi ha un sector administratiu fort privilegiat de nou per la capitalitat, que també resulta clau per atraure forts fluxos de capital global que consoliden serveis d'alt valor afegit: tot això fa que els sous estiguin clarament per sobre.

El component industrial català ha fet que la seva economia sortís abans de la crisi, cosa que, de nou, a efectes populars s'ha notat relativament poc. Sens dubte s'ha reduït l'atur, però a costa, en conjunt, d'una precarietat laboral força estructural. El benestar dels ciutadans se n'ha ressentit. No hi ha progrés econòmic real, ni en ingressos propis ni en ajuts i serveis. La renda familiar disponible (és a dir, els ingressos un cop els restem els impostos i hi sumen els ajuts públics) està estancada. De fet, sovint la manca de recursos públics s'ha hagut de substituir amb recursos privats, com és el cas, per exemple, de l'escola concertada finançada per la butxaca de les famílies. El resultat de tot plegat és que Catalunya ha resistit prou bé l'embat de la crisi, però a costa de la qualitat de vida dels catalans, que en conjunt no han vist recompensat el seu esforç. Una via evident per revertir aquesta situació consistiria a reduir el dèficit fiscal i, per tant, a descentralitzar la despesa pública, que perjudica Catalunya, però també la majoria d'autonomies. I una altra via seria avançar cap a una indústria i uns serveis amb més valor afegit que propiciïn una millora salarial. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat