L’EDITORIAL

Catalunya i els límits de la Constitució

La carta magna s’ha convertit en un sostre de vidre per a les aspiracions dels catalans

Tot i estar anunciada i, per tant, descomptada, la sentència del Constitucional que anul·la la resolució aprovada pel Parlament el 9 de novembre passat torna a posar de manifest que dins de l’ordenament jurídic espanyol hi ha molt poc camí a recórrer per reconèixer el dret a decidir del poble de Catalunya. La sentència vol subratllar que la resolució d’inici del procés d’independència no només viola cinc articles de la Constitució, sinó també dos de l’Estatut de Catalunya, i ataca l’argumentació sobiranista quan defensa que no hi ha democràcia possible fora de l’imperi de la llei que fixa la Constitució del 1978.

El Tribunal fonamenta aquest “principi democràtic” en el fet que el sistema legal espanyol permetria sobre el paper el reconeixement del dret de secessió si és el poble espanyol, únic dipositari de la sobirania, el que ho decideix. Per tant, des del punt de vista jurídic som on érem. La clau de volta del conflicte polític entre Catalunya i Espanya rau precisament en la manca de reconeixement del dret dels catalans a constituir-se en subjecte de sobirania plena. Des del moment que l’únic camí que queda és tenir una majoria qualificada al Congrés de Diputats per canviar la Constitució, la carta magna passa a convertir-se de facto en una presó jurídica, en un sostre de vidre sense cap forat, en què per no haver-hi no hi ha ni un sol vot discrepant. Un cop bloquejada la via jurídica, i davant la negativa dels principals partits espanyols a encetar un veritable diàleg polític, el procés ja només podrà avançar des de les institucions catalanes quan s’obri una finestra d’oportunitat en el marc espanyol o europeu.

Aquest procés, però, no ha de ser incompatible amb la defensa dels interessos dels catalans en tots els àmbits possibles, com ha passat amb els diners del FLA que Montoro pretenia racionar per castigar el conjunt dels ciutadans de Catalunya i que finalment arribaran en el termini previst. El xoc polític haurà de conviure durant bastant de temps amb el funcionament normal de les institucions i amb el manteniment, imprescindible de cara a la construcció d’un nou país, de la cohesió interna catalana.