Contra els pisos pastera i els infrahabitatges de disseny
BarcelonaLa sobreocupació dels habitatges és un problema que ve de lluny i que va lligada a la pujada insostenible del preu del lloguer i la falta d’un ampli parc públic que permeti atendre l'emergència social. Quan hi va haver la punta d’arribada d’immigrants estrangers a principis d'aquest segle, igual que havia passat a mitjans de l'anterior amb la immigració interior, es van donar molts casos de pisos ocupats per dues o tres famílies nombroses i, també, el fenomen dels 'llits calents', que consistia a llogar una habitació per hores, de manera que sempre estava ocupada. També es va parlar molt dels pisos pastera, que amb l’actual crisi de lloguers s'han revifat. Ara hem conegut la proposta, mediàtica, dels 'pisos rusc', un infrahabitatge de disseny que pretén oferir càpsules de 2,6 metres quadrats agrupades i apilades en un mateix espai. Es parla dels baixos comercials en desús, amb zones comuns com el bany o la sala d'estar. S'inspira en els hotels nínxol asiàtics i la proposta es ven com una alternativa per a persones joves –només del 25 al 45 anys– amb pocs ingressos i problemes d'habitatge.
De moment, l'Ajuntament de Barcelona ja ha avançat que no té intenció de donar el permís per tirar endavant el projecte i que el veu amb preocupació. Quan fa uns anys va sorgir la polèmica dels pisos pastera, del qual això sembla una versió 'dissenyada', les administracions van posar en marxa una sèrie de regulacions per controlar la sobreocupació. Entre altres coses, establien un mínim de metres quadrats per habitant. Així, per exemple, el decret 141/2012 que regula les condicions mínimes d'habitabilitat estableix una ràtio d'una persona per a una habitació de 5 metres quadrats o dues per a 8 metres quadrats. Tanmateix, els seus impulsors diuen que hi pot haver escletxes legals per aconseguir els permisos i podria ser que fos així, ara o més endavant. De fet, en plena bombolla immobiliària, es van fer molts escarafalls per la proposta d'un grup d'arquitectes de fer pisos de 30 metres quadrats, i avui ja són una realitat incorporada al mercat.
Però, com els microhabitatges, els 'pisos rusc' voldrien treure benefici dels problemes que tenen les víctimes de l'especulació immobiliària, moltes de les quals possiblement agrairien una solució com aquesta, ja que l'alternativa que tenen encara és molt pitjor. Però és un pegat que no soluciona un problema de fons que requerirà molta més inversió pública en habitatge protegit a preu assequible i més seguretat en el mercat del lloguer. Per això calen canvis legislatius a nivell estatal i també autonòmic i local. Ahir es va saber que a Barcelona està baixant el ritme de la compra immobiliària com a inversió, especialment de capital estranger, però en canvi està creixent en altres poblacions veïnes o fins i tot en zones més allunyades. És, doncs, una retirada per saturació del mercat que ara s'enfoca cap a altres objectius. Val la pena reflexionar sobre les conseqüències que ha tingut aquesta voracitat inversora per al conjunt de la ciutat. I el 'pisos rusc' en són un exemple.
