Editorial: En defensa de les nostres institucions

La societat catalana va reaccionar ahir amb fermesa i serenitat en defensa de les institucions d’autogovern de Catalunya, greument amenaçades per la suspensió de l’autonomia financera i per una actuació policial impròpia d’una democràcia europea. La reacció popular va tornar a ser impressionant, alhora contundent i exemplarment cívica. Per la força, per la imposició, no es podrà fer callar la veu d’un poble pacífic, una societat que no està disposada a renunciar ni al seu autogovern ni a votar el seu futur.

Cap fiscal ni cap jutge poden laminar, a remolc d’un govern espanyol incapaç de fer política i dialogar, trenta-set anys d’autogovern, no poden obviar la legitimitat d’un Parlament, no poden menystenir alcaldes elegits per sufragi popular, no poden fer callar la veu d’una àmplia majoria que defensa la celebració d’un referèndum. Els escorcolls en dependències de la Generalitat i domicilis particulars, les detencions de servidors públics, l’arbitrària intervenció de comptes bancaris del Govern i les intimidacions a mitjans de comunicació deixen molt tocada la credibilitat de l’Estat, si més no als ulls de la societat catalana, i probablement també en l’esfera internacional, on costarà d’entendre aquest tracte a un país que té com a capital Barcelona, referent mundial de la diversitat, la llibertat i la tolerància: la mateixa ciutat que tan admirablement va reaccionar als atemptats jihadistes d’aquest estiu.

La democràcia no es pot defensar violentant la divisió de poders i donant respostes policials a reptes polítics enquistats. La democràcia no és un formalisme legal retorçat a conveniència. Per aquesta via, Espanya s’entesta a perdre la batalla del relat democràtic. Així perdrà Catalunya. Perquè, en realitat, aquesta actuació forassenyada contra la Generalitat a causa de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre no farà sinó reforçar la unitat entorn del dret a decidir, entorn de la llibertat i de l’autogovern de Catalunya. Cal deixar clar que les crides al diàleg han resultat estèrils i que la posició de l’Estat mai no ha passat per l’acceptació d’un marc de negociació. I malgrat la indignació, cal recalcar que només el diàleg, el civisme i la democràcia seran les eines per superar aquest moment infaust.

El problema de fons és la incapacitat endèmica de la classe política majoritària espanyola (PP, PSOE i Cs) d’acceptar l’autèntica naturalesa plurinacional de l’Estat i, en tot cas, d’afrontar des del diàleg polític aquesta realitat per a ells incòmoda i, tanmateix, incontestable. Catalunya, nació històrica d’origen medieval, al segle XX va ser a l’avantguarda en la lluita per la democràcia a Espanya abans i durant la República, va ser al capdavant en el combat contra la dictadura franquista, va exercir un lideratge inqüestionable en la configuració del sistema democràtic de la Transició i va liderar i empènyer el pacte autonòmic. Però aquell pacte que es va començar a trencar amb la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut del 2006 ahir va rebre un cop mortal, un cop judicial i policial.

Per tot això, davant de l’agressió de l’Estat, l’única resposta possible és defensar amb fermesa les nostres institucions, treballar per una democràcia i un país de qualitat i mantenir amb tenacitat i civisme la voluntat de la majoria dels catalans de votar en un referèndum el seu futur.