Encara massa interrogants davant l'emergència educativa
BarcelonaDesprés del xoc inicial amb l'eclosió de la pandèmia, la resposta a l'emergència sanitària va ser contundent, amb mesures d'urgència a gran escala. En menor grau s'ha reaccionat a la subsegüent patacada econòmica, per a la qual s'han aplicat algunes mesures com els ERTO, tot i que encara queden decisions per prendre per afavorir i desburocratitzar l'arribada de la liquiditat a empreses i autònoms i les ajudes a les administracions autonòmiques. En el camp educatiu, la reacció ha estat lenta i encara queden moltes incògnites sobre com serà el retorn, tant el que s'ha de produir abans de les vacances d'estiu en els casos dels territoris que passin a la fase 2 del desconfinament com sobretot en el del curs que ve. Per això era tan esperada la presentació del pla que la conselleria ha fet aquest dimecres. Un pla que ha deixat massa coses en l'aire i que ha estat rebut amb recel per tots els sectors de la comunitat educativa, on les reaccions han anat des de la indignació al desconcert.
Ni mestres, ni sindicats, ni pares, ni experts no veuen clara la proposta de la conselleria d'Educació. La crítica més general és que no ha estat fruit del diàleg amb el sector i que no va acompanyada dels recursos necessaris, tant humans com materials. S'aposta per una necessària presencialitat dels alumnes desdoblant grups, però no es garanteix l'existència de docents per a cadascun d'aquests grups reduïts ni dels espais per acollir-los amb condicions. I es traspassa la responsabilitat de trobar aquests espais dins o fora de cada centre al seu equip directiu, cosa que, més que una aposta per la sempre reivindicada autonomia dels centres, sembla més aviat producte d'una impotent fugida endavant. Com si des del departament, superat per la crisi, es digués: que cada escola i institut proposi i ja veurem què podem fer.
Evidentment, darrere la falta de concreció en el compromís d'augment de plantilles hi ha un comprensible problema pressupostari. Però si el moment és excepcional, també ho han de ser els recursos. I en aquest sentit hauria calgut ja des d'ara –més de dos mesos després de l'inici de la crisi– almenys un primer gest tranquil·litzador, un compromís una mica més ambiciós i concret. El resultat és que es proposa una solució sanitàriament lògica (grups més reduïts per minimitzar el risc de contagi) però difícil de dur a la pràctica sense més docents, i això val tant per a l'educació pública com per a la concertada, i pot resultar especialment greu a les escoles bressol. Menys justificat resulta encara que no es dibuixi una solució per a la dotació d'espais alternatius, per exemple implicant altres administracions, en especial els ajuntaments i les diputacions. Si estem davant d'una emergència educativa, i ho estem, cal actuar superant els marcs administratius i sectorials, buscant la implicació de tots els agents públics, dialogant. I transmetent un missatge que hauria d'anar molt més enllà de la conselleria, del mateix Govern i fins i tot de la comunitat educativa. Un pacte de país.
El pla de la conselleria, doncs, s'ha quedat a mitges. Sembla més una inicial declaració de bones intencions que un projecte executiu per resoldre problemes i aportar solucions. Cal esperar que el compromís polític genèric del conseller que cap nen i nena es quedaran sense mestre ni escola al setembre tindrà més aviat que tard una traducció real.
