¿L'Europa de la por o l'Europa d'un nou optimisme?

La fi del bipartidisme de conservadors i socialistes és una oportunitat per avançar, però cal valentia

Davant l'auge de la ultradreta i la crisi del Brexit, les eleccions al Parlament Europeu ens han portat l'aire fresc de verds i liberals. Aquesta és la lectura optimista que es pot fer de les europees, marcades per la participació més alta dels últims vint anys i per la fi del bipartidisme de conservadors i socialdemocràtes que ha dominat l'Eurocambra durant dècades. Els dos grans partits, símbol polític de l''statu quo', ja no sumen sols, mentre que la irrupció dels euroescèptics i xenòfobs de Salvini, Le Pen i companyia s'ha produït amb menys empenta de l'anunciada, de manera que no tenen prou força per al bloqueig. En canvi, els verds, amb molt vot juvenil, i els liberals, amb força diversitat interna i Macron com a figura de referència, aporten pluralitat i europeisme renovat. ¿Seran capaços de propiciar una injecció de valentia i optimisme? Quin és l'europeisme que ha de salvar Europa? A qui donaran joc conservadors (populars) i socialdemòcrates? ¿Algú s'atrevirà a fer un necessari canvi de les regles de joc? 

Per aturar el desconcert calen canvis, o sempre es pot anar a pitjor. Davant dels que volen un tancament nacionalista dels estats, davant dels que somien una Europa fortalesa que foragiti immigrants i refugiats, davant dels cants de sirena autoritaris per retallar drets i llibertats, la sortida no pot ser, com fins ara, l'acomplexament ideològic i la por. La por s'encomana molt fàcilment i esdevé camp adobat per a la demagògia reaccionària. No se li pot cedir terreny. Al contrari, cal negar la major per fer de la Unió Europea, tan bescantada, un exemple de superació dels nacionalismes d'estat, un model d'acollida responsable i humanitària dels nouvinguts i un projecte de democràcia participativa. El camí és combatre el discurs i les pràctiques il·liberals i populistes de la dreta dura que governa en països com Hongria o Polònia, que han extraviat el camí en el trànsit del comunisme al capitalisme, convertits en europeus que miren cap al passat a la recerca d'una falsa puresa. El camí ha de ser tot un altre. Ha de ser mirar al futur amb renovada il·lusió. Ha de ser que quedi clar, a remolc del caos de l'empantanegat Brexit britànic, que fora de la Unió s'hi està molt pitjor. I el camí també ha de ser una autocrítica seriosa a l'entotsolament, la burocratització, la inoperativitat i la manca de transparència en què està instal·lat des de fa dècades l'entramat institucional de Brussel·les. 

La crisi de la Unió Europea, que ha sigut i és econòmica, política, social i moral, només es pot resoldre amb un pas endavant que hauria de suposar una clara reforma de les institucions comunes per fer-les més fortes i properes als ciutadans. Per exemple, amb unió fiscal, unitat política real (amb una Eurocambra que esculli el govern europeu), política exterior comuna i l'elecció directa d'un president d'Europa. Sí, més cessió de sobirania i, alhora, més respecte per la pluralitat: l'europeisme democràtic dels independentistes escocesos i catalans no hauria de ser vist com una amenaça. 

 

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat