Iglesias i Catalunya

El líder de Podem també s'ha instal·lat en el marc mental que amb Catalunya cal mà dura

A les portes d'unes eleccions, Iglesias ha tornat a relliscar amb Catalunya. No és la primera vegada que li passa. El setembre del 2015, en la campanya per a les generals, la seva estrena en un míting aquí ja el va obligar a rectificar després d'un vehement discurs en què va separar els catalans pel seu origen demanant el vot als fills i nets de pares andalusos i extremenys, i trencant així la idea d'un sol poble pròpia de la tradició del PSUC i de les esquerres catalanes en conjunt. La incomoditat dels comuns va ser lògica i notòria. Com ho ha tornat a ser aquest divendres quan el líder d'Unides Podem ha afirmat en una entrevista radiofònica, sense ambigüitats ni males interpretacions possibles, que si governés amb el PSOE i aquest optés per aplicar el 155 a Catalunya ho acceptaria "clarament". El 2015 es va retractar i ara ho ha tornat a fer, però el mal ja està fet. Queda una immensa ombra de dubte. Un dubte més que raonable. De manera que resulta normal que la gent es pregunti què pensa realment Iglesias sobre els presos polítics, sobre el referèndum, sobre l'autogovern o directament sobre la societat catalana.

En el seu infructuós intent de portar Pedro Sánchez a acceptar un govern de coalició, la primera renúncia que va fer Iglesias va ser sobre la qüestió catalana. Gairebé des del primer moment es va mostrar disposat a renunciar al seu posicionament –en teoria, un referèndum pactat– i a assumir els postulats dels socialistes, tancats a qualsevol mena de diàleg polític. Ara, ja ficats en campanya, la seva prioritat és posar en evidència la manca de voluntat d'entesa del dirigent del PSOE: és des d'aquesta perspectiva que s'ha d'entendre el fet que hagi dit, sense vacil·lar, que hauria estat disposat a assumir el 155 dins el govern. L'objectiu era incomodar Sánchez, d'acord. Però resulta que de passada ha deixat descol·locats els seus socis catalans i segurament part del seu electorat potencial. I resulta que, a més, permet que s'obri un gran interrogant sobre la seva coherència ideològica quan hi ha pel mig Catalunya. De manera que aquesta relliscada, tot i la rectificació, li pot costar uns quants vots. De ben segur que l'independentisme l'hi recordarà un dia sí l'altre també. 

Però més enllà de càlculs electorals, el més preocupant del rerefons de les paraules d'Iglesias és pensar que al Madrid polític gairebé tothom, a dreta i esquerra, ha assumit que no cal buscar cap resposta política seriosa per a Catalunya i que n'hi ha prou amb la via judicial i la repressió, sigui policial o institucional. Tant se val que aquesta repressió acabi afectant drets bàsics democràtics. El panorama és desolador. Incapaç de convèncer, una vegada més Espanya ha decidit vèncer, ha decidit mostrar la seva cara autoritària i nacionalista. O, dit d'una altra manera, ha decidit que no hi ha solució per la via del pacte, del diàleg i de la negociació. No amb el sobiranisme. Iglesias, sense adonar-se'n, amb la seva frivolitat tàctica, també s'ha instal·lat en aquest marc mental de la mà dura. 

Més continguts de