L’EDITORIAL

Joan Carles I, el pitjor enemic de la monarquia

Els escàndols financers que estan posant contra les cordes el rei emèrit Joan Carles I amenacen amb fer trontollar la monarquia espanyola. Si el mateix exrei va convertir-se en una figura clau de la Transició, lligant el seu futur al de la democràcia, ara la seva fatal caiguda -per mèrits propis- pot posar en perill el futur de la Corona. No hi ha ni una majoria política ni un republicanisme popular prou forts per fer trontollar la monarquia, que paradoxalment té avui en Joan Carles el seu pitjor enemic. Igual com va tallar lligams amb Cristina i Urdangarin, Felip VI ja fa temps que intenta marcar distàncies amb el seu progenitor, assetjat per unes investigacions que cada cop donen més pistes incriminatòries del seu afany d’enriquiment il·lícit valent-se d’una inviolabilitat que ara ha perdut.

El dossier que l’ARA presenta sobre les seves finances i sobre la relació amb Corinna zu Sayn-Wittgestein, tenyida per regals milionaris, mostra un llegat que pesa com una llosa. Els representants de Corinna acusen l’Estat d’abús de poder contra ella, que se sent assetjada i utilitzada com a boc expiatori per tapar les vergonyes al voltant de l’emèrit. La xarxa de complicitats en les operacions financeres de Joan Carles deixen també entreveure la impunitat amb què ha viscut un rei que, segons el seu biògraf més reputat, l’historiador Paul Preston, devia creure que es podia cobrar els seus sacrificis personals en favor de l’Espanya democràtica amb l’enriquiment personal per sobre de la llei. Però quan un monarca, com qualsevol representant públic, se situa per sobre de la llei, el que fa és minar l’estat de dret i deslegitimar-se. Aquesta és la qüestió: la monarquia ha perdut en pocs anys legitimitat a marxes forçades. Ja ningú creu que se li hagi de donar carta blanca. L’opinió pública -i cada cop més la publicada- li ha començat a girar l’esquena. Després d’una davallada vertiginosa del suport ciutadà, el CIS fa cinc anys que no pregunta l’opinió sobre la Corona. Felip VI no ha despertat mai la simpatia ni l’adhesió que generava el seu pare, el campechano. No ha sabut imprimir un caràcter personal al seu regnat. Només ha aconseguit guanyar-se simpaties de l’Espanya més nacionalista -certament majoritària, perquè inclou tota la dreta i el partit més votat de l’esquerra- avalant la repressió contra l’independentisme català, un negoci perillós perquè suposa prendre part en un conflicte enverinat i, per tant, trencar la neutralitat institucional que se li suposa a un monarca.

Certament, a l’Espanya actual no hi ha cap demanda republicana, però això no vol dir que la monarquia no estigui en qüestió.

El + vist

El + comentat