L’EDITORIAL

Massagué i recerca a Catalunya: anem bé?

És evident que, tot i els esforços, falten recursos i una voluntat política més clara

Joan Massagué és una figura de prestigi mundial en l’àmbit de la recerca mèdica sobre el càncer. Fa vint anys que investiga sobre la metàstasi, però abans ja gaudia de reconeixement mundial. Destacats investigadors al capdavant d’institucions catalanes són deixebles seus. Establert des del 1982 als Estats Units, on el 1989 es va vincular a l’Sloan Kettering Institute (SKI) de Nova York, del qual és director des del 2013, sempre ha mantingut estrets vincles amb la comunitat científica catalana. De fet, la seva empenta i influència va ser decisiva per impulsar la creació a Barcelona tant de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) com del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST), dues institucions de capçalera en l’ecosistema català.

En les últimes setmanes, Massagué ha donat a conèixer en revistes internacionals (a Nature Cancer i a Nature ) avenços importants en la seva lluita per descobrir com operen les metàstasis. De fet, a partir d’aquestes troballes es pot dir que estem a les portes d’un canvi de paradigma en la lluita contra el càncer. Tant de bo que aquest pas endavant es consolidi aviat i pugui salvar moltes vides.

És evident que, tot i els esforços, falten recursos i una voluntat política més clara

Però, més enllà de celebrar aquest nou èxit del doctor Massagué i el seu equip, el que aquí volem assenyalar és que, per fer avançar qualsevol recerca en qualsevol camp del coneixement, l’aspecte més important és la continuïtat. I perquè la continuïtat sigui possible cal crear unes condicions adequades: impulsar equips estables, garantir-hi el suport públic, buscar la col·laboració del sector privat, garantir la transferència de la recerca a l’empresa, implicar-hi les universitats (que la recerca no quedi al marge de la docència), vetllar pel relleu generacional, crear i atraure talent, permetre el retorn dels que marxen a formar-se a fora, assegurar la divulgació al gran públic, invertir permanentment en tecnologia punta, fugir de l’endogàmia (treballar en xarxa a escala mundial), donar estabilitat política i legislativa... La llista es podria allargar. En conjunt, però, és prou senzill i obvi: es tracta d’apostar seriosament per la R+D+I: recerca, desenvolupament i innovació. És a dir, pel coneixement de fons que a la llarga sempre dona resultats. I això és així, de manera clara, en el camp de la medicina, però també en la resta, incloses les ciències socials i les humanitats. Una societat només pot ser creativa i dinàmica, només es pot assegurar el seu progrés, si creu en el coneixement.

Format a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es va doctorar en bioquímica el 1978, Massagué ha fet carrera a l’estranger i, alhora, ha ajudat a posar Barcelona al mapa de la recerca mundial. Figures com la seva, avalades per una feina ingent i de qualitat, són un estímul i un ajut immensos. Però no podem confiar només en singularitats excepcionals. Els lideratges són imprescindibles, tant com els equips i les infraestructures. Cal assegurar que el sistema de recerca català sigui sòlid, coral. I aquí queda molta feina per fer. Molta. És evident que, tot i els esforços, falten recursos i una voluntat política més clara.