No només hi ha racisme als Estats Units

A Catalunya les persones racialitzades també pateixen més brutalitat policial

La mort per asfíxia a mans d'un policia de George Floyd a la ciutat de Minneapolis ha provocat una onada de protestes i manifestacions als Estats Units que ha reverberat en la resta del planeta. Les imatges, esgarrifoses, han provocat commoció i indignació a parts iguals, però mostren una realitat quotidiana que lamentablement va més enllà dels Estats Units. A una altra escala, fa només un any, l'agost del 2019, les imatges d'uns agents de la Guàrdia Urbana de paisà detenint un manter en plena plaça Catalunya de Barcelona també van provocar un escàndol.

L'entitat SOS Racisme explica que un 15% de les denúncies que rep d'agressions racistes estan protagonitzades per forces de l'ordre, i avisa que això és només la punta de l'iceberg, ja que la majoria de víctimes renuncien a denunciar perquè o no tenen papers o, simplement, ho veuen com un pas inútil. I és cert que, tal com anota el col·lectiu Irídia, aquests casos es converteixen sovint en processos judicials llarguíssims i costa fins a 10 anys aconseguir una sentència condemnatòria. I més enllà d'aquests casos de brutalitat o agressions policials, hi ha el simple assetjament: es calcula que la policia atura pel carrer 7,5 persones racialitzades per cada blanc.

Però seria un error pensar que el racisme és un comportament exclusiu de les forces de l'ordre. A la nostra societat hi ha un racisme estructural, d'origen cultural, que sovint no sabem veure perquè és inconscient i es banalitza. Però només cal parlar amb persones no blanques per comprovar que aquestes barreres més o menys subtils existeixen i estan ben presents, fins i tot en una societat que es considera oberta i tolerant. La normalitat amb què es viu la diversitat a les escoles es trenca sovint quan s'arriba a l'adolescència i, per exemple, a un jove negre perfectament integrat en la cultura catalana se li nega l'entrada a una discoteca. Cal preguntar-se per què costa tant veure persones de color ocupant llocs de responsabilitat. Quanta diversitat tenim en el nostre entorn més pròxim?

De la mateixa manera que fa temps que com a societat lluitem per desterrar els comportaments masclistes, i coses que s'acceptaven amb naturalitat fa molt pocs anys ara es consideren inacceptables, potser ha arribat l'hora de fer un examen de consciència sobre aquest racisme estructural que encara arrosseguem socialment i que nia en unes institucions formalment democràtiques, com es veu en el cas dels CIE. I més ara que la irrupció de l'extrema dreta fa témer un retrocés en aquest i altres àmbits, amb la profusió de discursos en què a la persona que és diferent, sigui per ideologia, orientació sexual o color de pell, se la considera sospitosa.

És molt fàcil criticar Donald Trump i la seva política de l'odi, però aquesta indignació hauria de servir per ser conscients que no només existeixen George Floyds als Estats Units, i que a casa nostra encara hi ha un camí molt llarg per recórrer per deslliurar-nos de l'herència racista i esclavista del nostre passat. I que una cosa tan bàsica com que tothom sigui tractat en igualtat de condicions, encara és una utopia per a molts. Aquí tots tenim feina per fer.