El PP segueix blanquejant l'extrema dreta
BarcelonaEl gir suposadament centrista del PP de Casado s'ha demostrat pur maquillatge electoral. Els populars volen ser el pal de paller de la dreta i erigir-se així en alternativa i ariet de l'oposició al govern d'esquerres que intenta bastir Pedro Sánchez amb Podem i el suport extern de l'independentisme. Casado ja ha decidit que li va bé ressuscitar el frontisme endèmic de les dues Espanyes, la patriòtica i d'ordre contra la progressista i plurinacional. Si per aconseguir-ho ha d'aliar-se amb l'extrema dreta, doncs cap problema. Ja ho ha fet a Andalusia i a Madrid, on els populars governen l'Ajuntament i la comunitat gràcies als vots dels ultres. I ara intenta facilitar-los l'entrada a la mesa del Congrés. La defensa de la unitat d'Espanya i barrar el pas a les esquerres valen un company de viatge que beu de l'autoritarisme, la demagògia contra la immigració, el masclisme i la negació del canvi climàtic, i que, per descomptat, posa l'espanyolitat més rància, amb tics nostàlgics franquistes inclosos, per sobre de tot. Sens dubte, per al PP abraçar-se a Vox és una manera d'intentar fer-li una opa ideològica, però la realitat pot ser tota una altra. De fet, Vox no es deixarà tan fàcilment. I com s'ha vist a la resta d'Europa, fins ara la partida programàtica l'està guanyant l'extrema dreta: el neofeixisme ja fa anys que marca l'agenda política continental a la dreta clàssica, especialment en el tema de la immigració.
El perill de fer el joc a Vox és que aquesta formació ho aprofiti per fer-se cada cop més gran, i ja ho és molt. De moment gairebé s'ha cruspit Cs quan el partit de Rivera hi ha volgut competir en espanyolisme. Amb una velocitat meteòrica, els d'Abascal han passat de l'extraparlamentarisme a ser la tercera força al Congrés de Diputats. Qualsevol demòcrata seriós hauria d'estar seriosament alarmat. Però al PP han decidit seguir jugant amb foc. En cap moment es van plantejar el cordó sanitari que s'ha pactat en altres latituds europees. Aquí no: aquí se'ls ha donat ales i es persisteix a normalitzar-los, ara amb ofertes per a la mesa del Congrés que Vox mateix es permet refusar. En tot cas, es veu que no passa res per blanquejar l'extremisme de dreta, potser perquè el PP sempre l'ha tingut latent o adormit al seu interior. Només cal recordar la figura fundacional de Fraga Iribarne o la deriva radical de l'expresident José María Aznar.
Una conseqüència afegida d'aquest flirteig desacomplexat del PP amb Vox és que impedeix a la pràctica que el PSOE s'acosti, com pretenia Pedro Sánchez en l'anterior i efímera legislatura, a les dretes. El centre està desapareixent. El socialisme no es pot permetre arribar a acords amb els que fan el joc a la ultradreta. De manera que indirectament Casado empeny el PSOE al govern amb Unides Podem i a acceptar els vots d'ERC per a la investidura. El líder del PP ja es prepara, doncs, per a una oposició dura i frontista perquè Vox no li agafi terreny, i amb l'independentisme català i Iglesias com a enemics de la seva idea d'un Estat uniforme, centralista i ultraconservador. Tornen les dues Espanyes.
