Precarietat extrema endèmica

Feines il·lelgals i infrahabitatges són realitats visibles i tolerades que es retroalimenten

L'incendi mortal en uns baixos de la Barceloneta reobre el debat, massa cops tancat en fals, sobre la realitat d'una nombrosa població immigrada que viu a Catalunya, sobretot en les àrees urbanes, en condicions d'una precarietat extrema, entaforada en infrahabitatges, fent feines il·legals i en situacions d'irregularitat i vulnerabilitat permanents. I, tanmateix, fan feines perfectament visibles, i en alguns casos essencials. El patró es repeteix i és un bucle del qual resulta difícil sortir: són persones sense papers que busquen un  modus vivendi com sigui, i que, per tant, han d'acabar acceptant dormir a preus abusius en llocs sense les mínimes garanties sanitàries i de seguretat, mentre fan feines en condicions igualment denunciables. Algú els lloga pisos o locals per estar-se i algú els dona feina.

La contradicció de tot plegat és que es tracta d'un món i uns fets quotidians i perfectament coneguts, tant per la ciutadania en general com per les administracions, que no volen o no saben com integrar aquests col·lectius en el món laboral legal i estable. Venedors ambulants, cuidadores de gent gran i treballadors d'alguns sectors de serveis relacionats sovint amb el turisme conformen una força de treball tolerada als marges de la llei i víctima de la precarietat. Només cal recordar els manters, a qui aquest any, a causa de la caiguda del turisme, no hem vist pels carrers. O els menors sense papers (els mena) que compleixen 18 anys, un col·lectiu que, malgrat els esforços de les administracions més properes, sovint corre el perill de quedar a la intempèrie. O encara hi ha el cas dels temporers, la vinguda dels quals a l'estiu en zones rurals fa dècades que es reprodueix.

El cas tràgic dels nois de la Barceloneta pot produir indignació i tristesa, però no ens podem fer hipòcritament els sorpresos. Set joves d'una mateixa família d'origen pakistanès vivien en uns baixos de 35 metres quadrats pels quals pagaven 700 euros mensuals. Tenien la llum punxada i carregaven les bateries dels bicitaxis amb què s'intentaven guanyar la vida, a més de fer de llauners. Tres han mort i un està ferit greu. Als que han sobreviscut, a més del trauma per la pèrdua dels familiars, no els espera un futur gaire diferent del que han viscut fins ara. I el seu cas no és ni de bon tros una excepció. Hi ha moltes variants d'aquesta precarietat habitacional i laboral més o menys acceptada per la societat i que es retroalimenta. En altres casos, noies sud-americanes o d'altres procedències, que majoritàriament treballen en negre fent feines de la llar, conviuen en una mateixa habitació, fins i tot compartint o alternant-se en llits: els famosos llits calents. D'exemples encara en trobaríem més. Són situacions que s'allarguen en el temps, que a vegades acaben amb un retorn no desitjat als països d'origen –sinònim de fracàs personal–, d'altres amb encara més precarietat que els aboca al carrer i en alguns ocasions amb la regularització que els permet entrar a la roda de la legalitat i d'una vida més decent.

L'epidèmia del covid-19 no ha fet sinó empitjorar moltes d'aquestes vides precàries, una realitat que sempre queda en un lloc massa secundari per a les polítiques públiques i sobre la qual l'actuació de les entitats socials només arriba en part.

El + vist

El + comentat