Protesta global contra un malestar global

Hi ha un fil vermell que uneix els manifestants de Hong Kong, el Líban, Catalunya o Xile

El filòsof Josep Ramoneda afirma en l'article que encapçala el dossier sobre la revolta global que no recorda un període amb tantes protestes ciutadanes almenys des del Maig del 68. I és cert que els nostres televisors, i també la resta de mitjans, ens serveixen cada dia una ració potentíssima d'imatges de protestes ciutadanes en diferents llocs del planeta, fins al punt que moltes podrien ser intercanviables. Per aquest motiu val la pena fer el doble esforç de, per una banda, entendre les raons concretes de cada conflicte i, per l'altra, intentar escatir els punts en contacte entre tots ells.

Perquè aquesta és la pregunta transcendent: ¿existeix un fil vermell que uneix el manifestant de Hong Kong amb el de París, el de Santiago amb el de Beirut, el de Najaf amb el de Barcelona? D'entrada cal dir que hi ha una cosa en comú detectable donant un simple cop d'ull a les imatges. A primera línia de la protesta hi ha joves d'entre 18 i 30 anys, i una important presència de dones, com hem pogut veure per exemple a Beirut, on la veu cantant a les manifestacions és clarament femenina. El segon element que uneix tota la geografia dels aldarulls és que és l'expressió d'un malestar que té motius diversos però que conflueix en una idea: la ràbia contra un sistema que els talla les ales, que sega les aspiracions i els anhels de les noves generacions, que defensa uns interessos que ja no són els de la majoria.

I així, mentre a Hong Kong els estudiants lluiten per defensar els drets democràtics que van heretar de la Gran Bretanya i que ara estan amenaçats per la Xina, a Barcelona els joves clamen contra un Estat que els nega la possibilitat de celebrar un referèndum d'autodeterminació i persegueix judicialment els impulsors de l'1-O, a París els armilles grogues reclamen el seu lloc en una França que no senten seva i a Santiago la gent gran s'aixeca contra unes pensions de misèria amb la solidaritat d'uns joves que veuen com el paradís liberal que els van vendre es pot convertir fàcilment en un infern.

En el fons, totes aquestes lluites són producte d'una forta crisi de confiança en les institucions democràtiques, que no han sabut donar resposta als diferents reptes que sorgien (el de representativitat, el social, el climàtic, etc.) i que reclamen a crits ser reformades. Perquè si la democràcia no és capaç de reinventar-se i d'adaptar-se als nous temps, corre el perill de ser parasitada per les forces del populisme, un virus destructiu que s'està apoderant de societats com la nord-americana, la brasilera i, almenys en part, la britànica o la italiana. Per no parlar del fenomen de Vox, una clara reacció ultranacionalista tant a les protestes catalanes com a les feministes o les climàtiques.

El temps dirà si aquest període que estem vivint serà l'inici d'alguna cosa o una simple nota a peu de pàgina en els llibres d'història. Però sens dubte la nostra obligació és anar més enllà dels símptomes per intentar identificar les causes del malestar. Abans que algú altre se n'aprofiti en benefici propi.

El + vist

El + comentat