Què ha de fer Europa amb Trump?

BarcelonaDes que dimarts el president dels Estats Units, Donald Trump, va posar els peus a Europa no ha fet més que acumular titulars en forma de retrets despietats, elogis desmesurats, mitges veritats i mentides completes. Va començar renyant Alemanya pels seus vincles energètics amb Rússia; després a la resta de socis per la seva baixa inversió en despesa militar; més tard va dir que havia aconseguit que doblessin el percentatge de PIB que hi destina cada país, cosa que va ser desmentida immediatament; ahir es va despatxar contra el pla de Brexit de la primera ministra britànica, Theresa May, en una entrevista a 'The Sun' i, ja davant d'ella, va negar les seves pròpies paraules i les va atribuir a les 'fake news' dels periodistes. Podem caure en la temptació de pensar que tot plegat no són més que tombarelles d'un personatge impresentable i imprevisible al qual no se li ha de fer gaire cas, però seria un error. El comportament de Trump forma part d'una determinada manera d'exercir la diplomàcia, on es barregen les amenaces amb les abraçades, i on tot s'espectacularitza i es pensa en clau televisiva, de cara als seus propis votants. I encara que sembli mentida, aquesta manera desconcertant de procedir sol confondre els polítics europeus i fa que Washington, de vegades, se surti amb la seva.

La qüestió no és menor. Com s'ha de comportar Europa, i el seu aparell polític i diplomàtic convencional, davant d'un personatge amb un nul respecte per la veritat i per les mínimes normes de cortesia? La resposta no és fàcil, però és evident que, per començar, la UE necessita una estratègia conjunta perquè els seus interessos també són comuns. Trump és especialista a explotar les divisions dels seus adversaris, a crear esquerdes, perquè en la seva concepció de la diplomàcia internacional, els Estats Units han de renunciar al multilateralisme perquè és en el bilateralisme on, com a primera potència mundial, creu que té més a guanyar.

Per tant, el fenomen Trump obliga Europa a reaccionar, a fer-se gran d'una vegada i assumir els costos de ser un actor internacional de primer ordre. Si es vol estar lliure de la tutela nord-americana, i poder-hi negociar de tu a tu (500 milions de la UE contra 300 dels EUA), potser cal prendre mesures impopulars com augmentar la despesa militar o fer pinya amb la Xina en la guerra comercial que Washington vol provocar. De la mateixa manera que la UE no es pot deixar intimidar per Vladímir Putin i la seva política agressiva, tampoc ho pot fer pels estirabots de Trump. Al contrari, en un món on sembla que l'única arma efectiva és la testosterona, la UE té l'oportunitat d'emergir com un actor internacional amb uns valors alternatius però alhora sense por a plantar cara a aquest nou model de líder pinxo que prolifera.

La UE no pot deixar que Trump i Putin se surtin amb la seva i ha de saber jugar amb encert les seves cartes. La potència econòmica ha de convertir-se també en potència política. En cas contrari estem condemnats a ser un simple actor secundari. Això segurament reclama reformes radicals a la UE i, potser, crear un nucli dur més reduït i operatiu. Ara, però, és el moment. Demà ja serà tard.