Rodalies i metro, un maltractament pressupostari recurrent
Les dades que oferim avui a l’ARA confirmen el maltractament històric al transport ferroviari de Rodalies i mitjana distància, i també als Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), és a dir, el metro i l'autobús de la ciutat. L’aportació de l’Estat no només fa anys que és deficitària en inversió en infraestructures ferroviàries (Adif), sinó també pel que fa a l’explotació del servei, tant de trens (Renfe) com de metro i autobús (TMB). Concretament pel que fa a Renfe, el servei aquí és clarament pitjor, i per tant suposa menys costos, fet que provoca que amb una subvenció inferior –a Catalunya, l’Estat paga el 61% del bitllet, mentre que a la resta d’Espanya en paga el 84%– Renfe sigui més rendible a Catalunya que a la resta de l’Estat. A costa dels usuaris, esclar. Aquesta diferència en la subvenció del bitllet es manté des de fa anys.
En el cas de TMB, l’aportació de l’Estat ha caigut gairebé un 37% en 10 anys (36,9%), cosa que ha obligat la Generalitat i els ajuntaments de l’entorn barceloní a augmentar més d'un 50% la seva aportació precisament per no perjudicar el servei, i per evitar així la degradació que afecta Rodalies i mitjana distància, amb línies que s’han convertit en autèntics calvaris per als usuaris, com la que va a l’Ebre (R15) o la de Vic i Puigcerdà (R3). La percepció dels usuaris catalans de rebre un tracte de segona no és en cap cas subjectiva: el tracte diferencial respon a una clara discriminació econòmica, tal com es desprèn dels números.
De fet, la queixa ve de lluny. La Plataforma pel Dret de Decidir, més enllà de les convocatòries inicials per la retallada de l’Estatut, va tenir precisament un dels seus primers grans èxits de convocatòria amb una gran manifestació a Barcelona el desembre del 2007 que, sota el lema “Som una nació i diem prou: tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”, va desbordar totes les previsions. Es va fer pel caos viscut els mesos anteriors a Rodalies a causa de les obres de l’alta velocitat a l’Hospitalet de Llobregat. Des d’aleshores, i malgrat les successives promeses i pedaços, no hi ha hagut una rectificació pressupostària de l’Estat, ni en inversió (Adif) ni en servei (Renfe). I tampoc a TMB. En aquest últim cas, els pressupostos per al 2018 aprovats pel PP i que ara el PSOE es proposa tirar endavant perpetuen la caiguda de l’aportació estatal en el transport metropolità barceloní, ara prevista en 109,3 milions davant els 126,8 per al transport metropolità de Madrid. El mateix PSC –i també Cs– va firmar a finals de l’any passat una petició a l’aleshores ministre Montoro de 48 milions més per al 2018 per a TMB.
I aquesta sostinguda discriminació pressupostària es produeix, a més, dins un estat que està a la cua en serveis subvencionats de transports. Segons dades de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, Espanya és el segon estat europeu amb menys oferta de serveis de transport subvencionats, amb la qual cosa els ciutadans catalans de ben segur que se situen entre els europeus més mal atesos a l'hora de desplaçar-se.
