Pedro Sánchez també cau en el parany de Vox
Pedro Sánchez ha posat bruscament el fre a l'inici de diàleg amb el govern català. Un diàleg que tan sols tenia com a missió posar les bases del diàleg de debò. La cosa, doncs, s'ha trencat abans de començar. Sánchez no ha resistit la pressió del triplet de dretes (PP, Cs i Vox), al qual s'havia sumat l'ala dura del seu partit, el PSOE, amb la vella guàrdia encapçalada per Felipe González al capdavant. L'espanyolisme transversal que mai no ha deixat de moure els fils de l'Estat profund ha entrat en acció per frenar les vel·leïtats negociadores de la Moncloa, que d'aquesta manera es queda a la pràctica sense marge de maniobra per aprovar els pressupostos i, encara menys, per plantejar una hipotètica solució política al repte sobiranista català.
Amb la seva marxa enrere, Sánchez ha caigut en el parany de Vox, igual com ho han fet Casado i Rivera competint des de fa mesos per no quedar enrere respecte del nacionalisme de la ultradreta, i pactant-hi a Andalusia. En un terreny tan marcat, el PSOE ho té molt malament. Si del que es tracta és de qui és més dur amb Catalunya, ja sabem qui guanyarà. Amb el judici als líders independentistes en marxa a partir de dimarts que ve i l'agitació al carrer de la dreta, el pròxim cicle electoral vindrà marcat per una creixent tensió. Com volia Aznar, l'ambient que s'està creant persegueix precisament això: un tot o res entre l'independentisme i l'espanyolisme més intransigent. Un radicalisme que alimenta els extrems, cosa que els promotors d'aquesta estratègia desitgen que a Catalunya es tradueixi en una fractura i a Espanya en la victòria d'una dreta desacomplexadament nacionalista i revengista.
Davant d'això, i malgrat el revés de la Moncloa, l'executiu català ha reiterat la seva disposició al diàleg i ha insinuat que si s'hagués concretat mínimament en els pròxims dies, els grups independentistes al Congrés haurien retirat les esmenes a la totalitat als pressupostos generals de l'Estat presentats per Sánchez. Això ara ja sembla impossible. La jugada, tan necessària (tard o d'hora caldrà asseure's en una taula a parlar), tenia molts riscos per a les dues bandes. El govern espanyol havia de resistir tant la pressió política i mediàtica d'una dreta desfermada com les esquerdes dins del mateix PSOE. Però el risc per al govern català no era més baix: amb l'anterior Govern al banc dels acusats, un acord per al diàleg no era fàcilment digerible.
Sánchez no ha sabut persistir. Ha mirat a curt termini. En aquesta Espanya a les portes d'una deriva reaccionària, ja es veu que les coses sempre poden empitjorar. El judici, doncs, se celebrarà en un clima d'alta tensió política i de crispació al carrer, una crispació que significativament s'ha traslladat de Catalunya a Madrid, on precisament tindrà lloc el judici a l'independentisme, amb Vox com a acusació particular i amb un protagonisme assegurat. La renúncia a la negociació política donarà encara més rellevància al judici. Serà la judicialització de la política elevada a la màxima potència. La democràcia espanyola es juga moltes coses als tribunals.
