La UE ha de decidir què vol ser

Si els eurobons no són possibles en una situació d'emergència sanitària, quan ho seran?

Els ministres de Sanitat de la UE es van reunir el 6 de març a Brussel·les, fa just un mes, amb la crisi, llavors incipient, del coronavirus sobre la taula. De la reconstrucció de les intervencions dels participants es desprèn que la gran majoria no eren conscients de la magnitud de la crisi que venia, a excepció del ministre alemany, que va fer una crida a preparar-se per al pitjor. 

La reunió havia de servir per coordinar una resposta a la crisi a nivell europeu, però només en va sortir un feble compromís per intercanviar informació. Després de la trobada, cada estat va fer el que va considerar, sense esperar a veure què feia el veí. Així van ser possibles situacions ridícules com que partits de Champions que es van jugar el mateix dia en un cas fossin amb públic i en altres no, o que algun país prohibís les manifestacions del 8-M, com Itàlia, i la resta no. La reunió es va convertir en la metàfora perfecta de la inoperància de la UE, que quan era més necessària que mai va desaparèixer del mapa. Per cert, que les intervencions del ministre espanyol, Salvador Illa, van passar sense pena ni glòria.

En efecte, un executiu comunitari fort és el que hauria d'haver agafat les regnes en aquesta crisi i, per exemple, decretar l'aïllament total de la Llombardia, que no va ser efectiu fins que el virus ja s'havia escampat per mig Europa. Una autoritat europea forta també s'hauria d'haver fet valer a l'hora de comprar material sanitari a l'exterior, i no permetre que regnés la llei de la selva en què cadascú feia el que podia. On és la comissària de Salut europea?

Però on de veritat es juga el seu futur Europa és en la resposta a la crisi econòmica que vindrà després del coronavirus. Els països del nord han d'entendre que aquesta no és una crisi com les altres, que és una emergència sanitària en què està en joc la vida de milers de ciutadans europeus. Si en aquestes circumstàncies no és possible una solució mancomunada com la dels eurobons, l'emissió de deute públic avalat pel conjunt de la UE, quan serà possible? Quan si no ara serà possible fer polítiques fiscals o d'atur comunes i no dependre només de la bona voluntat del BCE?

Evidentment, aquesta solidaritat ha de ser exigent i Brussel·les ha de vetllar perquè els recursos es dediquin als llocs necessaris, però el que no es pot és culpar d'entrada uns països per una crisi, la del coronavirus, que no han provocat ells i de la qual són víctimes. La UE va néixer com un mercat comú, però amb la voluntat de convertir-se amb el pas del temps en una comunitat de solidaritat, de prosperitat i de defensa dels valors democràtics i els drets humans. Doncs bé, ha arribat el moment de decidir de veritat què vol ser Europa.

Dimarts que ve es reuneixen els ministres d'Economia de la zona euro amb el repte de començar a donar resposta a aquesta pregunta. Si s'avança en una solució conjunta i solidària, encara hi haurà esperança. Si no és així, la UE podria convertir-se en la principal víctima geopolítica del coronavirus.