24/01/2019

Veneçuela, al caire del conflicte civil

2 min
Les Forces Armades de Veneçuela donen suport a Maduro

BarcelonaJa fa temps que Veneçuela és un país fracturat en dues meitats: la que dona suport al règim de Nicolás Maduro, cada vegada més autoritari i aïllat internacionalment, i la que confia en una oposició sense un lideratge clar però amb suport de potències tan decisives com els Estats Units i la majoria de països sud-americans. L'autoproclamació de Juan Guaidó com a president legítim en virtut dels articles 233 i 333 de la Constitució, que segons la seva interpretació el faculten per substituir Maduro per "usurpador", ha situat el país al caire del conflicte civil des del moment en què les forces armades no li han donat suport. El risc d'un vessament de sang és ben real, i hauria de portar els partidaris de reconèixer Guaidó a plantejar-se quin és el millor camí per restablir la democràcia plena a Veneçuela.

El món també s'ha dividit en dos bàndols sobre Veneçuela, en un escenari que recorda molt el de la Guerra Freda. Per una banda, els Estats Units –que han estat els artífexs de la revolta, tal com ha desvelat el 'Miami Herald'– i els seus aliats a la regió, com ara Colòmbia o el Brasil de Bolsonaro. De l'altra, potències de l'antic bloc comunista com Rússia i la Xina, països autoritaris amb males relacions amb els EUA com l'Iran i Turquia i altres estats amb governs d'esquerra com el Mèxic d'Andrés Manuel López Obrador. Enmig la Unió Europea fa equilibris i es limita a demanar unes "eleccions lliures" per desencallar la situació. Aquesta és la postura que va defensar també el president espanyol, Pedro Sánchez, que, al seu torn, rebia pressions de la dreta (PP i Cs) perquè reconegués Guaidó.

Aquesta crisi no té una solució fàcil. Per molt que repugni el règim de Maduro –que empresona i tortura dirigents opositors–, difícilment el cop ordit des de la Casa Blanca desembocarà en una transició pacífica a la democràcia. Una part important de la població veneçolana, cada vegada menys això sí, encara continua alineada amb el chavisme, perquè recorda l'estat d'exclusió en què vivia quan els partits tradicionals es repartien el poder en un sistema bàsicament corrupte. Hugo Chávez ho va aprofitar, amb un discurs populista i fent servir Washington com a antagonista, per construir una hegemonia política que Maduro només ha sabut conservar valent-se de la repressió. Arribats a aquest punt, la prioritat de la comunitat internacional ha de ser evitar un esclat de violència. I això passa, indefectiblement, per obrir una via de diàleg que permeti la celebració d'unes eleccions netes, supervisades internacionalment i a les quals tots els actors hi puguin concórrer en igualtat de condicions. Els últims comicis convocats pel règim de Maduro per constituir una Assemblea Constituent no ho van ser, principalment perquè la meitat del país es va negar a participar-hi.

Per contra, una intervenció estrangera a favor de Guaidó podria tenir conseqüències catastròfiques. La Unió Europea té una oportunitat d'or per liderar una solució diplomàtica i fer de pont entre uns i altres. Qualsevol solució que no passi per les urnes sempre serà provisional i perillosa.

stats