Una victòria moral dels presos

Espanya mostra al món la seva fragilitat democràtica amb presos polítics en la constitució de les Corts

Les Corts espanyoles han viscut aquest dimarts una jornada tan atípica com històrica. Quedarà per als annals del parlamentarisme espanyol la constitució del Congrés i el Senat amb la presència de diputats i senadors sortits de la presó, una anomalia en tota regla que denota la feblesa d'un estat de dret incapaç de resoldre políticament les grans diferències polítiques en lloc de fer-ho en els jutjats. Com no podia ser d'una altra manera, una anomalia d'aquesta envergadura, difícil de justificar en qualsevol democràcia avançada, ha fet que els presos independentistes hagin concentrat tota l'atenció, un protagonisme que han aprofitat per convertir-lo en victòria moral.

Lluny de cap excés, els presos polítics catalans han actuat amb una exquisida elegància formal, saludant amb cordialitat les autoritats i els rivals. Han actuat, també, amb fermesa política: jurant el càrrec de manera que fos explícit l'ideari que els ha portat a estar entre reixes. I, malgrat tenir motius per a la incomoditat, han actuat finalment mantenint en tot moment una actitud serena, sense caure en provocacions, que han estat poques però malauradament han existit, especialment provinents dels escons de la dreta de PP, Cs i Vox, on sí que s'ha notat una incomoditat manifesta. Ha resultat especialment reprovable la sortida de to del quart secretari de la mesa del Senat, el popular Rafael Hernando, que ha justificat el seu intent de boicotejar el jurament del càrrec per part de Raül Romeva amb un desagradable: "Que es foti, el desgraciat". Lamentable. És una desgràcia tenir polítics d'aquest baix nivell humà, tan allunyats de la mínima cortesia parlamentària. Precisament, en circumstàncies tan excepcionals, el que s'espera dels representants electes, i més en la sessió inaugural d'una legislatura, és que rebaixin la tensió. Si no és per convicció, per respecte a les regles de la democràcia que tant invoquen. Les formes també són el fons. L'ètica i l'estètica són dues cares de la mateixa moneda.

El que ha passat al Senat i el Congrés és el reflex de la trista absurditat que està vivint la democràcia espanyola. Uns polítics de tarannà democràtic i pacífic estan en presó preventiva des de fa més d'un any sota greus i dubtoses acusacions, i han d'exercir els seus legítims drets polítics com a representants electes amb vigilància policial. Amb aquest espectacle, la imatge que dona Espanya al món és d'una òbvia precarietat. I això només es pot agreujar amb la més que probable suspensió dels electes per part de les meses del Congrés i el Senat, que malbarataran així una nova oportunitat de reconduir un conflicte que només té una sortida: un diàleg polític de debò. Si no es pot dialogar a les Corts, que és el temple de la paraula, on s'ha de fer? Aquest diumenge torna a haver-hi eleccions i de nou hi haurà presos (i exiliats) que probablement seran escollits per a l'Ajuntament de Barcelona i el Parlament Europeu. Altre cop es farà explícita la contradicció en què s'ha instal·lat la democràcia a Espanya, que acaba de mostrar al món la seva fragilitat amb l'obertura d'una legislatura parlamentària tacada per la presència de presos polítics i l'esbroncada per evitar que se sentís la seva veu. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat