L'acomplexament de la majoria independentista

JxCat i ERC han de parlar clar a la ciutadania i no caure en trampes retòriques

El Parlament de Catalunya va viure aquest dijous una d'aquelles jornades que resulten incomprensibles per a la majoria de mortals. Per una banda, els grups que donen suport al Govern, JxCat i ERC, van votar una moció amb el PSC i els comuns a favor de buscar el consens polític a Catalunya i obrir un diàleg amb el govern espanyol, i de l'altra van votar a la CUP una altra moció que reitera el suport a la declaració de ruptura del 9 de novembre del 2015 malgrat l'avís dels lletrats dels riscos judicials que aquesta decisió pot tenir per als membres de la mesa. Un cop més, els ciutadans assisteixen perplexos a un joc parlamentari, fet de gestos i simbolismes, que només afegeix confusió a un moment polític que requereix tot el contrari: valentia i transparència.

La majoria independentista formada per JxCat i ERC va mostrar el seu acomplexament davant de la CUP, que sembla haver-se erigit en guardiana de les essències amb el dit sempre a punt per acusar els altres de tebis, i van caure altre cop en la trampa de voler desafiar l'Estat en l'àmbit on aquest se sent més fort, que és el de l'administració de justícia. ¿A què treu cap posar en perill els membres de la mesa del Parlament per aprovar una moció que, tal com va reconèixer el mateix portaveu d'ERC, Sergi Sabrià, és un "gest simbòlic però poc efectiu"? Quan s'atrevirà la majoria governamental a parlar clar a la ciutadania i assumir que la nova etapa passa per minimitzar les represàlies de l'Estat i no per posar-los-hi fàcil? Quan tindran el valor d'assumir un relat propi i no condicionat?

La CUP té tot el dret a defensar la unilateralitat i la desobediència, només faltaria, però també cal remarcar que el moment en què aquesta estratègia hauria tingut algun sentit era després del 27-O. Però aleshores la CUP va renunciar-hi i va acceptar amb totes les conseqüències el marc legal espanyol. No només això, sinó que va acceptar participar, i per tant va legitimar, unes eleccions convocades per Mariano Rajoy en virtut de l'aplicació de l'article 155. ¿On és, doncs, la coherència i l'autoritat de la CUP per acusar als altres de voler baixar del carro?

El cas és que ni JxCat, que és qui té més pànic a desmarcar-se de la CUP perquè té persones pròximes a les tesis cupaires i per això va córrer a transaccionar, ni ERC, que va expressar el seu desacord a la tribuna però no es va atrevir a votar-hi en contra, van tenir el valor de trencar el guió. Però és inútil perquè la CUP hi tornarà cada cop que pugui, ja que el seu objectiu és deixar-los en evidència. Per tant, en algun moment hauran de reunir el valor de plantar cara i fer un exercici d'honestedat intel·lectual i política per explicar a la ciutadania que adaptar-se al nou escenari no equival en cap cas a renunciar als objectius, sinó a buscar una manera efectiva de fer-los realitat. I que la via de la unilateralitat i la desobediència ha mostrat les seves limitacions davant d'un Estat disposat a fer servir tots els mitjans, inclosa la violència policial, per torpedinar el projecte republicà. Mentre l'independentisme continuï immers en la trampa d'herois i traïdors, no aconseguirà avançar ni un pam. Al contrari, retrocedirà, s'empetitirà.

Més continguts de

El + vist

El + comentat