L'aniversari de l'Estatut i la taula de diàleg

L'independentisme pot ser escèptic amb la taula, però no ha de ser qui s'aixequi

Deu anys després de la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut del 2006, els diagnòstics d'aquell episodi històric continuen sent divergents. Des del PSOE i el PSC aquest diumenge es va insistir que el camí de la negociació és l'únic viable, obviant que precisament l'Estatut és un exemple de fracàs d'aquell camí. Per la seva banda, el president de la Generalitat, Quim Torra, va subratllar que la sentència demostra la "inutilitat" de qualsevol diàleg que tingui com a límit la Constitució.

El que és evident és que, una dècada més tard, la situació és molt diferent. Un percentatge cada cop més important de catalans, pròxim al 50% segons les enquestes i els resultats electorals, consideren que el millor projecte de futur per al seu país és la independència. Al mateix temps, les forces polítiques estatals continuen sense oferir una alternativa atractiva per a una majoria de catalans. És sobre aquest atzucac que es va construir el Procés, que va tenir com a moment àlgid l'1-O i les setmanes posteriors, fins que la repressió i una estratègia desconcertant van deixar bona part de la societat en estat de xoc i commocionada.

L'única novetat realment important en els últims dos anys per part de l'Estat ha sigut l'acceptació, en aquest cas pel PSOE, que el conflicte català és de naturalesa política i, per tant, necessita una solució també política. A aquest efecte es va constituir, com a conseqüència del pacte per a la investidura de Pedro Sánchez entre ERC i el PSOE, una taula de diàleg que fins ara només s'ha reunit en una ocasió, ja que la crisi del coronavirus ho va alterar tot.

Amb la represa d'una certa normalitat, la reunió de la taula continua estant a l'agenda, tot i que sense data. El president espanyol va dir aquest diumenge que volia reunir-la però que el "clima electoral" que s'estava creant a Catalunya era una dificultat afegida. Aquesta és una excusa de mal pagador. Sánchez, si de veritat està compromès amb el diàleg, no pot escudar-se en unes eleccions que encara no han sigut convocades per no posar data a la reunió de les dues delegacions.

D'altra banda, a ningú se li escapa que el president Torra, que sap que serà suspès a la tardor pel Suprem i que per tant no repetirà en el càrrec, tampoc és un entusiasta de la taula de diàleg. I així ho evidencia cada cop que s'hi refereix. Però una cosa és ser raonablement escèptic, perquè hi ha molts motius per ser-ho, i una altra ser el que tanca la porta al diàleg.

L'independentisme, fins i tot en els dies més durs de l'octubre del 2017, sempre ha fet gala de tenir la mà estesa. I així ha de continuar sent, malgrat totes les desavinences i malfiances. L'opinió publica catalana i internacional, i també les institucions europees, han de veure que és la part catalana la que no s'aixeca de la taula (on per cert hi ha un representant personal de Carles Puigdemont, cosa que li atorga de manera indirecta la condició d'interlocutor), la que no deixa d'oferir diàleg, diàleg i diàleg. Per això tot el que sigui posar obstacles a la reunió és una mala estratègia.