L’EDITORIAL

El biaix madrileny de l’administració de l’Estat

Gràcies als estudis de professors com Juan Rodríguez Teruel, de la Universitat de València, o treballs periodístics com el de Dani Sánchez Ugart, en els últims temps és més possible acostar-nos a la realitat de l’administració central de l’Estat i allò que es coneix també com el deep state. Les dades detecten que els alts funcionaris de l’Estat provenen, en la seva majoria, de la ciutat de Madrid o el seu entorn més immediat. A aquest biaix territorial s’hi suma un biaix social, ja que en molts casos els càrrecs passen de pares a fills perquè l’especialització és tan alta que es produeix una certa endogàmia familiar. Així s’explica que, segons les dades recollides per Rodríguez Teruel, entre el 2015 i el 2018 només un català accedís a una plaça del cos superior d’administradors civils de l’Estat, una elit d’alts funcionaris que controlen el dia a dia dels ministeris. En aquest mateix període hi van ingressar 119 madrilenys.

Les xifres posen llum a un problema que ve de lluny, possiblement des de l’inici de la creació de l’estat modern a Espanya amb Madrid com a seu administrativa i de la Corona. El resultat és que, dos segles després, el cos funcionarial que governa per a tothom està lluny de ser representatiu de la pluralitat de l’Estat i respon a uns interessos que tampoc no són els de la majoria. De fet, el seu interès immediat és mantenir la seva posició privilegiada, i per això són sovint l’obstacle més dur a l’hora de transferir poder a les autonomies. Són una mena d’estat a dins de l’estat que actua en defensa dels seus interessos corporatius i a favor d’una determinada idea d’Espanya, conservadora i centralitzada.

Com ja va passar amb el dissortat Estatut del 2006, qualsevol intent de prendre’ls quotes de poder real xocarà amb un mur tan gruixut que ni els ministres el poden foradar. I recordem, per exemple, la revolta que van protagonitzar quan la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions va ser traslladada a Barcelona. Un tímid intent de repartir el poder de l’Estat a la perifèria que va acabar anul·lat pel Tribunal Suprem.

La conclusió és que una reforma de l’Estat no serà mai possible si no es posa fi a aquest biaix madrileny de l’administració de l’Estat. Si no es posa fi de veritat a aquesta superestructura funcionarial endogàmica, si no s’aconsegueixen obrir aquests cossos d’elit a noves sensibilitats i punts de vista, qualsevol intent de regeneració de l’Estat està abocat al fracàs.

I segurament des de Catalunya s’ha subestimat el poder real d’aquests funcionaris i no s’han desenvolupat estratègies adequades per esquivar la seva influència. Però també cal tenir en compte que, sense un compromís real de l’esquerra espanyola (la dreta és majoritària en aquest deep state ) per fer aquesta reforma, qualsevol intent serà inútil. I aquesta és una de les raons que expliquen que en els últims anys l’independentisme s’hagi convertit en el corrent central de la política a Catalunya. Perquè la gent es cansa de xocar sempre amb el mateix mur.