L'EDITORIAL

El compromís ètic dels esportistes

Com als EUA, els esportistes d’elit d’arreu, també els d’aquí, han de ser conscients que callar davant la injustícia també és posicionar-se

Ara fa 50 anys dos atletes nord-americans van pujar al podi als Jocs Olímpics de Mèxic 1968 amb el puny alçat i el cap cot mentre sonava l’himne del seu país. Era un gest de protesta racial. Tommie Smith i John Carlos eren negres. La seva denúncia –aquella foto– ha passat a la història, però ells van veure frustrada la seva carrera. Ho van pagar car. Aquell any havien caigut assassinats Martin Luther King i Robert Kennedy. Hi havia la Guerra del Vietnam i la lluita pels drets civils bullia: contra la segregació racial, pels drets de les dones, a favor de la llibertat sexual, pel pacifisme... Mig segle després, a l’Amèrica de Trump, el racisme torna a tenir una perillosa cobertura presidencial. Per molt que s’hagi avançat, les discriminacions i desigualtats són encara a l’ordre del dia. I ambientalment, ideològicament, hi ha hagut una reculada.

Per això, com no ha deixat de passar en les últimes dècades, algunes figures del món esportiu tornen a alçar la veu. Ho expliquem avui al dossier de l’ARA. Els Tommie Smith i John Carlos d’avui són Colin Kaepernick (futbol nord-americà), LeBron James (bàsquet), Serena Williams (tenis) o Skylar Diggins-Smith (bàsquet). Són homes i dones rebels, compromesos. Són els herois moderns del Black Power. Ídols d’infants i adults, el seu exemple és important i poderós. Per combatre un racisme o un masclisme que estem lluny d’erradicar, calen veus valentes com les seves.

Igual que als Estats Units, a casa nostra també calen esportistes que parlin clar, que entenguin el valor moral i pedagògic de les seves actituds i posicionaments públics. Que entenguin que callar davant les injustícies també és posicionar-se. Com a figures influents, el seus gestos o no gestos tenen repercussió. Els avenços o retrocessos en la igualtat (de raça, de gènere, d’oportunitats), en la llibertat i en la democràcia també depenen d’ells, del seu gra de sorra. I avui aquestes causes tornen a estar amenaçades per un corrent mundial de populisme i d’autoritarisme. També ho estem vivint a Catalunya. També aquí hem de foragitar dels estadis, de les discoteques, de les feines i del carrer qualsevol mostra de racisme o masclisme –per desgràcia n’hi ha moltes, encara–. També aquí hem de defensar els drets i les llibertats polítiques contra aquells que volen empetitir la democràcia i l’estat de dret.

L’esport d’elit no viu aliè a tot això. No hi pot viure. Ningú demana als esportistes professionals que facin política, però sí, com passa als Estats Units, que siguin conscients del seu rol social i ètic. Sí que se’ls demana que exerceixin de ciutadans sense por, amb honestedat, responsablement.

Més continguts de