04/02/2020

El coronavirus i l'estigmatització de la comunitat xinesa

3 min
El coronavirus manté la Xina paralitzada

BarcelonaACatalunya hi ha una comunitat xinesa de més de 50.000 persones. Es tracta d’una immigració econòmica, que ha vingut a progressar lluny del seu país d’origen. La primera onada va ser fruit de l’efecte crida dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i s’ha anat consolidant. La majoria venen de la mateixa zona, del sud de Xangai. Normalment són persones que arriben soles i que, amb el temps, fan viatjar també la família per establir-se aquí. La seva integració no ha estat sempre fàcil, en bona mesura per la distància cultural: llengua, costums, religió, hàbits... Però tampoc no s’han produït conflictes greus amb la població autòctona, més enllà de la pervivència d’alguns tòpics amb escàs fonament i que cal denunciar i combatre.

En tot cas, a aquesta situació s’afegeix ara la realitat del coronavirus, que està generant per primer cop una mena d’absurd rebuig irracional. La forta repercussió mediàtica de l’epidèmia, centrada en el focus originari de la Xina, acompanyada de les mesures de prevenció a escala internacional que s’han posat en marxa a partir de l’alerta de l’Organització Mundial de la Salut, ha generat una estigmatització simplista de la població xinesa que viu arreu, alguns símptomes de la qual també s’estan donant a Catalunya. Fins al punt que part de la població, ni que sigui inconscientment, des de fa uns dies freqüenta menys els negocis xinesos; fins i tot s’han arribat a publicar missatges més que injustificables a les xarxes.

La situació és prou preocupant perquè hagi hagut de sortir el responsable de negocis de l’ambaixada xinesa a Espanya, Yao Fei, a recordar que la malaltia “no té passaport” i que “l’enemic és el coronavirus, no els xinesos”.

Tot plegat té poc sentit. Ens hauria de fer més aviat vergonya el que està passant. Respon a un instint primari que no aguanta cap anàlisi racional. Les persones a vegades actuem així, sí, però faríem bé de no deixar-nos portar per aquestes falses intuïcions que, mal portades, poden donar peu a actituds racistes. El coronavirus no pot portar a assenyalar tot un col·lectiu. Igual com, en relació amb la població xinesa, no tenen fonament les llegendes negres que tradicionalment s’han fet córrer, com ara la que explota el suposat misteri que hi hauria rere el fet que no s’enterrin aquí. Simplement encara és una comunitat relativament jove i, alhora, molts, si poden, aspiren a tornar al seu país i morir allà.

Tampoc no és veritat que la comunitat xinesa de Catalunya faci una vida segregada i exclusivament dedicada al treball. Els seus fills van a l’escola i acostumen a fer d’intermediaris lingüístics amb els adults, tant en castellà com en català. Uns adults que, d’altra banda, s’esforcen per aprendre una o altra llengua per tirar endavant els seus negocis de cara al públic: basars, bars i restaurants, o en menor mesura parafarmàcies o agències de turisme. Emprenedors. Sí, en efecte, els xinesos de Catalunya són negociants i són ràpids a l’hora d’adaptar-se a les necessitats del públic. I a més són estalviadors, com també ho érem (i en part encara ho som) molts ciutadans d’aquest país.

stats