El desconfinament serà més llarg i feixuc del previst
El procés de desconfinament es farà llarg. Per a molts -la majoria de ciutadans de les grans àrees urbanes- serà més lent del que es va anunciar. I després encara vindrà la dita “nova normalitat”, que suposarà restriccions en pro de la seguretat sanitària: aquí caldrà filar molt prim per no perjudicar ni l’economia ni l’educació ni les llibertats bàsiques. En tot cas, d’entrada viurem un estiu diferent, contingut, incert, feixuc. Caldrà estar molt atents per veure si el virus recula amb la calor, cosa que no està gens clara; no hi ha consens científic al respecte. I sigui com sigui, ningú no pot abaixar la guàrdia, ni governs -corrent més del necessari en el desconfinament-, ni ciutadans -relaxant uns hàbits que en molts casos han vingut per quedar-se-. En aquest sentit, s’entén la prudència a l’hora de fer avançar amb lentitud el canvi d’una fase de desconfinament a una altra que estan demostrant els governs de Catalunya i Espanya en funció de cada territori, tot i la seva coneguda divergència al voltant de la recentralització de competències. No s’entén gens, en canvi, la posició del govern de la comunitat autònoma de Madrid, del tot irresponsable, i que ha trencat perillosament el que hauria de ser un consens sanitari bàsic. Sens dubte hi pot haver friccions, perquè ja hem vist que també des del punt de vista científic les opcions per fer front a la pandèmia varien, però no toca convertir els matisos de gestió en elements de bronca política, com està passant a la capital de l’Estat. Perquè des de la realitat factual de les dades d’afectació del covid-19, no hi ha cap mena de dubte que les conurbacions de Barcelona i Madrid han estat els dos principals focus d’afectació i que, per tant, cal extremar les precaucions en tots dos casos. És inaudit i absolutament reprovable, doncs, el que està fent el govern de la presidenta Ayuso.
Ni en nom de l’economia ni en nom de res no es pot jugar amb la salut de la gent. Protegir el conjunt demana sacrificis col·lectius i individuals, solidaritat i responsabilitat. De fet, en termes econòmics, hi ha hagut més d’una veu del món empresarial i acadèmic que ha demanat un desescalament lent per evitar una nova aturada. Del que es tracta, doncs, és que un hipotètic rebrot de tardor ens agafi molt més preparats, tant des del punt de vista sanitari com econòmic, social i educatiu i cultural. Tret del camp sanitari, en què s’ha fet molta i molt bona feina, en la resta és evident que encara hi ha un munt d’incògnites per aclarir i de polítiques a fer. Ni l’Europa lenta i dividida ha aprovat encara un pla per a la reconstrucció, ni a nivell espanyol i català les respostes a la crisi econòmica, a l’augment de l’exclusió social i a l’aturada educativa i cultural han estat suficients ni efectives.
