La unitat més inclusiva

Cal passar d'una unitat retòrica a una d'efectiva i consensuada que inclogui el 80% de la societat

Aquesta ha sigut la segona Diada contra la repressió. I la segona Diada a la recerca de la unitat perduda. I tot sota la urgència d'estar a les portes que el Tribunal Suprem dicti sentència en el judici als presos polítics. El clima enrarit que ha precedit aquest Onze de Setembre, marcat per la dificultat de pactar una resposta unitària, feia molt difícil repetir les grans mobilitzacions del Procés. Segurament, doncs, té més mèrit haver reunit aquest cop 600.000 persones que reunir-ne més d'un milió en les il·lusionades manifestacions de quan encara no s'havia produït el dolorós xoc amb els aparells de l'Estat o de quan la repressió encara era molt recent.

En efecte, el sentiment majoritari ja no és d'il·lusió, sinó de persistència, de mantenir-se al costat dels polítics represaliats que estan entre reixes o a l'exili. I alhora, en termes estratègics, entre els manifestants un cop més ha predominat la demanda d'unitat als partit, una demanda que, clarament, en aquesta Diada s'ha expressat en dues direccions també en el si del moviment civil. D'una banda, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), a través de la seva presidenta, Elisenda Paluzie, ha fet èmfasi en la necessitat d'una unitat per la independència. De l'altra, Òmnium Cultural, a través de Marcel Mauri i del mateix Jordi Cuixart, ha insistit en la unitat del 80% de la societat catalana a favor d'un referèndum i contra la repressió. Són dues visions diferents de la unitat estratègica que el carrer reclama. En altres paraules, és la mateixa diferència que les setmanes precedents s'ha vist dins el moviment independentista entre els que propugnen la confrontació democràtica i els que no volen perdre la bandera del diàleg com a eina de construcció i inclusió massiva. Les dues línies conviuen tant dins el Govern com en els partits i les entitats i, encara que s'ha intentat, fins ara no s'ha aconseguit fer-ne una síntesi pràctica. A poques setmanes de la sentència, doncs, encara no sabem com hi respondran tant les institucions com la ciutadania. Per tant, la unitat no és només un problema dels partits o dels polítics. De fet, a vegades resulta paradoxal que es critiqui els partits per no anar a l'una i al mateix temps es defensi sense fissures els presos polítics i els polítics exiliats, que són els que segueixen liderant els partits.

En algun moment, i com més aviat millor, caldrà passar de la retòrica unitària a una unitat d'acció concreta i consensuada, tant en termes de resposta al carrer com d'acció governamental. I si del que es tracta és de sumar el màxim de voluntats, la posició més raonable és una aposta inclusiva que conjumini el rebuig a la repressió i la protesta cívica amb una mirada llarga basada en el diàleg, especialment dins de la societat catalana. L'independentisme ha aconseguit ser hegemònic a força d'incorporar sensibilitats diverses, un actiu que no pot perdre. Ara menys que mai.  

Més continguts de