El diàleg arrenca posant les bases per a la negociació

El Procés entra ara en una fase menys èpica però més realista

Tres hores de reunió a la Moncloa, després d'un agradable passeig pels jardins del complex, van servir per "posar les bases del diàleg", segons consta en el comunicat que van pactar les delegacions dels dos governs, l'espanyol i el català. L'important, doncs, és que el diàleg ha arrencat amb bon peu, amb un acord de mínims sobre el funcionament de la taula de negociació. Bàsicament consisteix en la creació d'un grup de treball conjunt que mantindrà reunions mensuals que de manera alternativa se celebraran a Barcelona i a Madrid. També estableix que qualsevol acord es formularà "en el marc de la seguretat jurídica". De moment, totes dues parts valoren "positivament" el resultat d'aquesta primera reunió.

És un acord de mínims, com dèiem, però que conté en ell mateix elements molt interessants, impensables fa només uns mesos. En primer lloc, el reconeixement, com ja es va fer en l'acord d'investidura entre ERC i el PSOE, que a Catalunya hi ha un "conflicte polític" que requereix una "solució política". En segon lloc, l'acceptació, per part del govern espanyol, de l'independentisme com a interlocutor legítim en la mesura en què compta amb una majoria al Parlament i ostenta el govern de la Generalitat. De manera indirecta, s'accepta negociar amb els representants polítics directes tant de Carles Puigdemont, exiliat a Brussel·les, com d'Oriol Junqueras, empresonat a Lledoners.

Per això no sembla exagerat afirmar que la imatge d'aquest dimecres canvia completament el relat que l'Estat havia mantingut fins ara sobre el procés català, tant a dins mateix d'Espanya com, sobretot, a fora. Ara queda clar que el que hi ha és un conflicte polític entre dues parts que es reconeixen mútuament, i no un "cop d'estat" ni una qüestió d'ordre públic que s'hagi de resoldre amb el Codi Penal. Segur que la Unió Europea n'haurà de prendre nota.

El procés sobiranista, després de moltes giragonses, entra ara en una nova fase, potser menys èpica però més realista, que requerirà grans dosis de paciència i persistència, és a dir, una estratègia a llarg termini que permeti tant l'objectiu més immediat de millorar la vida dels catalans i reforçar l'autogovern com l'objectiu final: la celebració d'un referèndum d'autodeterminació i l'amnistia per a tots els processats en la causa general contra l'independentisme.

Aquesta nova fase també demanarà grans dosis de pedagogia. Els líders del Procés han de ser clars i explicar a la població que la via del diàleg, segurament l'única transitable, no serà fàcil ni donarà resultats immediats. I que en el mentrestant hi ha un país per governar i una majoria social per guanyar. És lògic que Pedro Sánchez generi poca confiança a causa dels seus constants canvis de posició, però en política és molt important saber treure el màxim profit de la conjuntura. I ara mateix s'ha de reconèixer que el president espanyol ha anat molt més enllà del que ningú podria haver imaginat fa un temps. Desaprofitar aquesta ocasió seria imperdonable.