El final d'ETA: veritat, justícia i reconciliació

Després d'anunciar el final de la seva activitat armada l'octubre del 2011, d'haver entregat part del seu armament ara fa un any i d'haver demanat perdó a les víctimes "alienes al conflicte" el passat 20 d'abril, aquest dijous 3 de maig ETA ha anunciat la seva dissolució definitiva en un comunicat dirigit al "poble basc". ETA hi afirma que "ha desmantellat la totalitat de les seves estructures", que "dona per conclosa tota la seva activitat política" i avisa que els seus exmilitants continuaran lluitant, cadascun des de l'àmbit que consideri, per una "Euskal Herria reunificada, independent, socialista, euskaldun i no patriarcal". L'última frase, pretesament lírica, és la que conté el verb clau: "ETA va sorgir d'aquest poble i ara s'hi dissol". ETA, doncs, ja no existeix. 'Amaitu da', s'ha acabat, que és com titula el fotògraf Eduardo Nave el vídeo amb què il·lustra el final de l'organització. ETA forma part, això sí, d'un passat recent dolorós, massa recent encara, que caldrà afrontar amb valentia i determinació per evitar que es pugui repetir una tragèdia semblant i perquè la reconciliació entre bascos sigui possible.

Pel que fa al balanç històric d'ETA recordem que han sigut ells mateixos els que han reconegut, en el document en què assumien el dolor causat, que tot allò "no hauria d'haver passat". Però va passar, i hi ha milers de famílies trencades a causa de la violència etarra, moltes d'elles catalanes, que necessiten reconeixement i escalf en tant que víctimes. Ara bé, per començar a curar les ferides i girar full caldrà anar més enllà. I l'únic camí possible és el de la veritat, la justícia i, finalment, la reconciliació. Veritat perquè tots els actors que van participar en aquest conflicte entre ETA i l'Estat han de facilitar tota la informació sobre el que va passar realment. S'han d'aclarir tant els atemptats sense aclarir comesos pels etarres com tots els crims comesos en nom de la raó d'Estat. Les víctimes d'una banda i l'altra necessiten saber què va passar amb els seus amics o familiars abans de poder girar full.

El següent pas és la justícia. Si algú ha de ser condemnat, que ho sigui, però el que no té sentit amb la dissolució d'ETA és el manteniment de la dispersió dels presos, que castiga més a les famílies que als mateixos presos. Ara és quan Mariano Rajoy hauria de demostrar altura de mires i no deixar-se influir per la demagògia de Ciutadans a l'hora d'aplicar una política penitenciària més justa que ajudi a la convivència. Per desgràcia, no sembla que l'estat espanyol estigui en aquesta via. El judici contra els joves d'Altsasu demostra que la lògica revengista està molt instal·lada al cor de la judicatura espanyola.

Però, malgrat tot, la societat basca ha de treballar cada dia per la pau i la reconciliació, que no ha de ser sinònim d'oblit, com va passar a la Transició, amb els efectes perniciosos que això ha tingut. La gran lliçó de la història d'ETA és que la violència, a més de ser èticament i moralment reprovable, acaba convertint-se en la majoria dels casos en un malson que destrossa les societats que pretesament volia alliberar. I és que en política el camí triat acaba definint també l'objectiu.

Etiquetes

Més continguts de