Una operació amb riscos per a Catalunya
BarcelonaL'anunci que CaixaBank i Bankia estan ultimant fusionar-se és la notícia més important dels últims anys en l'àmbit financer i suposa una revolució en aquest sector tant a nivell espanyol com català. La discreció de les negociacions va fer que la notícia caigués dijous com una bomba. Avui encara és d'hora per saber-ne amb exactitud totes les conseqüències. D'entrada cal dir que el context actual, agreujat per la crisi del coronavirus i amb interessos baixos, és propici a les fusions, ben vistes d'entrada per Brussel·les perquè les entitats guanyin en volum i en solvència, ja que el negoci bancari tradicional va a la baixa i el sector està immers en una profunda transformació. Des d'aquest punt de vista, que la principal entitat financera catalana busqués un soci per fer més difícil que pugui ser absorbida al seu torn per un peix més gran, potser internacional, no era un escenari improbable.
Ara bé, no hi ha dubte que la fusió amb Bankia, un banc que va haver de ser rescatat per l'Estat després de l'enorme forat que havien deixat els successius gestors, que al seu torn depenien dels governs del PP de la Comunitat de Madrid (Caja Madrid) i el País Valencià (Bancaixa), té uns riscos evidents. En primer lloc caldrà veure com queda l'acord final i si es materialitza que la nova entitat, que seria el primer grup bancari espanyol, serà presidida per José Ignacio Goirigolzarri, actual president de Bankia. Goirigolzarri és un banquer de prestigi que ha salvat l'entitat en el seu pitjor moment, però CaixaBank ha d'assegurar-se, com a principal accionista, que no perd poder de decisió i que el control no s'allunya definitivament de Barcelona per traslladar-se a Madrid. S'ha d'evitar el que va passar amb els financers bascos del BBV, que van ser apartats quan es va produir la fusió amb l'Argentaria de Francisco González, que també era d'origen públic.
No s'ha d'oblidar que La Caixa és una entitat centenària que es va aixecar amb l'estalvi de milers i milers d'empreses i ciutadans catalans, que hi veien i hi veuen encara una marca sòlida compromesa amb la realitat social i econòmica del país. Qualsevol teixit empresarial, i més un format per una densa xarxa de pimes com el català, necessita un sector financer fort que asseguri crèdit i finançament. Aquesta funció l'ha complert fins ara CaixaBank, juntament amb la resta de bancs catalans, i l'ha de continuar fent. D'altra banda, el fet diferencial de CaixaBank és l'obra social que es vehicula a través de la Fundació La Caixa, que és el que li dona sentit i li fa de bandera. També s'ha de preservar la seva activa funció social i la seva presència al país.
Finalment, resulta desencoratjador el silenci de la principal institució del país, el president de la Generalitat, davant una notícia d'aquesta magnitud i repercussions. Tampoc és un bon senyal que el departament d'Economia no estigués, com sembla, informat puntualment de les negociacions. I més enllà de l'administració, ¿on són la societat civil i els agents socials que no fan sentir la seva veu per reclamar que el país no acabi de perdre múscul financer?
