El got mig ple o mig buit dels pressupostos

Sánchez augmenta la inversió a Catalunya, però no compleix amb l'Estatut

Si el govern de Pedro Sánchez s'hagués limitat a avançar que la inversió en infraestructures creixeria de forma considerable en el seu projecte de pressupostos, aquest dilluns ningú hauria pogut dir que no havia complert la seva promesa. Destinar un 16,8% de la inversió a Catalunya representa un augment del 50% respecte als últims comptes de Rajoy, una injecció de 700 milions d'euros extres fins a arribar als 2.050. És per això que des de la dreta mediàtica i política s'ha posat el crit al cel acusant Sánchez de beneficiar Catalunya en detriment de la resta d'autonomies.

Però, com sempre passa en política, el que determina el balanç final són les expectatives. I l'expectativa, creada per ells mateixos, era que complirien amb la lletra de la disposició addicional tercera de l'Estatut (que el TC va convertir en no vinculant), que fixa que la inversió a Catalunya havia de ser de l'equivalent al seu pes en el PIB espanyol, és a dir, el 19,2% actualment, o que almenys arribarien a la xifra del 18%. I com que no s'hi ha arribat, una nova decepció era ahir la lògica resposta dels partits independentistes, dels quals depèn l'aprovació dels pressupostos.

És cert que ahir el govern de Sánchez va insistir que a aquests 2.050 milions se n'hi havien de sumar 200 més corresponents al pagament d'un deute pendent del 2008 reconegut pel Tribunal Suprem, i que llavors sí que s'arribava al 18%. Però de cap manera es pot acceptar aquesta explicació. Aquests 200 milions són un deute del 2008, precisament derivat de l'incompliment de la disposició addicional tercera, i no es pot sumar com si fos inversió del 2019. És a dir, la xifra bona és la del 16,8%.

Les dues parts tenen arguments per veure el got mig buit o mig ple, però d'entrada és raonable que tant ERC com el PDECat marquin distàncies amb el projecte de pressupostos presentat ahir. En condicions normals ara començaria una negociació en què els dos partits intentarien obtenir més recursos dels promesos per assegurar el seu suport. D'entrada, per exemple, que la inversió arribi efectivament al 19,2%. Però el context polític, a les portes del judici de l'1-O, ho complica tot molt.

Per això Sánchez hauria de valorar fer un gest d'abast polític per desencallar la situació i facilitar l'aprovació d'uns pressupostos que li assegurarien la continuïtat a la Moncloa fins a finals del 2020. Abordar la qüestió catalana només des del punt de vista dels recursos és una equivocació i pot transmetre la imatge que, en realitat, no té voluntat política de resoldre un conflicte de naturalesa política.

Dit això, però, els partits independentistes tampoc poden caure en l'error de menysprear el gest de Sánchez en els pressupostos, sobretot perquè Catalunya necessita amb urgència una forta inversió si vol assegurar la competitivitat de la seva economia a llarg termini i la qualitat dels drets socials. Per tant, és l'hora d'actuar amb intel·ligència i intentar obrir espais de negociació on pressionar Sánchez perquè es mogui en la direcció correcta. Som davant d'una partida que serà llarga, i per tant s'ha de mirar de jugar les millors cartes a cada moment.

Més continguts de

El + vist

El + comentat