L’EDITORIAL

La imprevisible recta final del Brexit

Quatre anys després que els britànics votessin en referèndum sortir de la Unió Europea, ara finalment arriba l’hora de la veritat. Abans de finals d’any acaba la pròrroga negociadora del post-Brexit, i no està escrit enlloc que acabi bé, és a dir, amb un acord. De fet, si fem cas de la història caòtica d’aquests últims anys, no ens hauria d’estranyar un no-acord definitiu i traumàtic, que segons els experts suposaria un cop molt dur per a una economia britànica ja molt castigada per les incerteses d’una sortida gens planificada, a les quals l’últim any s’hi ha sumat la crisi del coronavirus. I no només estaríem davant d’un daltabaix econòmic, sinó també d’un nou trasbals polític amb dos protagonistes: Boris Johnson, cada cop més debilitat, i Nicola Sturgeon, amb nous arguments per reactivar el procés independentista escocès. En el cas de Johnson i els tories, hi hagi o no acord, tenen mala peça al teler: un adeu amb trencadissa deixa Johnson amb un país empobrit i desubicat internacionalment, i més ara que ja no pot jugar la carta del suport de Trump. I un adeu pactat, encara que sigui un acord de mínims, li pot generar moltes crítiques dins les files conservadores perquè suposarà fer cessions en els aspectes controvertits: per exemple, en les regles de joc entre empreses britàniques i europees, les aigües territorials i la pesca, o quina autoritat farà d’àrbitre quan sorgeixin problemes d’interpretació dels acords, una qüestió no gens menor.

Sigui com sigui, el Regne Unit, aquest 2021, estarà menys unit. El Brexit ha deixat moltes ferides que costaran de guarir. La més evident, l’econòmica, esclar. Però la social no resulta menys dolorosa ni perillosa: el discurs antiimmigració ha enrarit una societat tradicionalment mestissa, un país amb molts ciutadans de les antigues colònies però també de l’Europa comunitària, sobre els quals ara pesa una gran incertesa. Els últims anys hi ha hagut una significativa fugida de talent i de mà d’obra, per exemple de personal sanitari, com s’ha fet palès amb el covid-19.

El que va començar com una frivolitat de l’aleshores premier Cameron el 2013, quan va anunciar el referèndum, ja ha esdevingut la pitjor crisi política de la història recent britànica. Una crisi que no s’acabarà amb aquest canvi d’any. Els negociadors de Brussel·les i Londres afronten ara setmanes decisives, sí, però, arribin al final que arribin, els pròxims anys seguiran marcats per la difícil gestió dels acords o no-acords. En el cas del Regne Unit, el Brexit es mantindrà com el principal maldecap de la vida política, econòmica i social. Més enllà de la divisió en dos blocs, el que segurament ha vingut per quedar-se és la decepció a banda i banda: tant per als que volien continuar a Europa -una causa òbviament perduda- com per als que volien marxar-ne sense costos, cosa que ja és obvi que ni ha passat ni passarà.

Més que la gestió del Brexit, el que ve ara és una llarga i pesada indigestió, molt dura per als britànics, però tampoc gratuïta per a la UE. Tots hi haurem sortit perdent.

El + vist

El + comentat