PISA confirma que el sistema educatiu està estancat

Els exemples d'Estònia i Finlàndia demostren que cal augmentar la inversió en educació

Els sistemes educatius dels països de l'OCDE se sotmeten cada tres anys al conegut examen de l'informe PISA, i també de manera regular els resultats són objecte de polèmica. Aquest any els resultats han estat especialment dolents per a Catalunya i Espanya, que han retrocedit posicions respecte a l'examen del 2015 en ciència i matemàtiques. Els resultats de les proves de comprensió lectora no s'han fet públiques arran de les irregularitats detectades pels inspectors en algunes comunitats autònomes.

I què diuen els resultats de PISA 2018? Doncs són un toc d'alerta per al sistema educatiu. En concret, Catalunya ha perdut 10 punts en matemàtiques, de 500 a 490, i 15 en ciències, de 504 a 489. En el cas del conjunt d'Espanya la baixada és més matisada, de 5 punts en matemàtiques, de 486 a 481, i de 10 en ciències, de 493 a 483. Amb aquesta puntuació, Catalunya se situa en les dues matèries analitzades just a la mitjana de l'OCDE, mentre que Espanya està lleugerament per sota. Els tres primers del rànquing en competència matemàtica són el Japó (527), Corea del Sud (526) i Estònia (523), i en competència científica Estònia (530), el Japó (529) i Finlàndia (522).

Els experts consultats per l'ARA treuen ferro a la caiguda respecte al 2015 i conviden a agafar el resultat amb més perspectiva, almenys des que es van començar a fer les proves, el 2009. La conclusió és, però, igualment decebedora. La fotografia demostra que tant Espanya com Catalunya estan estancades a la part mitjana-baixa de la classificació i no aconsegueixen fer el salt que sí que han pogut fer països com Portugal, Polònia i Estònia, que té avui un dels millors sistemes educatius del món.

Què ha fet Estònia per obtenir aquests resultats? Doncs bàsicament prendre la decisió estratègica de país d'invertir en educació. El país bàltic destina el 5,2% del seu PIB a l'educació i Finlàndia el 7%, mentre que a Catalunya aquesta xifra és de només el 3,5% i a Espanya del 4,2%. Aquesta és una qüestió, doncs, per a la qual no hi ha miracles ni solucions màgiques, sinó una aposta estratègica que segurament comporta sacrificis en altres àmbits de l'acció pública. Potser els estonians han decidit que, a la llarga, els sortia més a compte millorar els sous dels mestres o ampliar el catàleg d'assignatures optatives que construir grans infraestructures, com s'ha fet a Espanya, que té una de les principals xarxes mundials de tren d'alta velocitat però està per sota de la mitjana en resultats educatius. Quan fan campanya, però, els polítics prometen estacions d'AVE i no més inversió en educació.

Aquest debat, doncs, no es pot abordar des del simplisme. Tenir un bon sistema educatiu costa diners i els resultats no són automàtics, sinó que no es veuen fins que han passat molts anys. Cal valentia de la classe política i un consens social molt elevat per tirar endavant una aposta com aquesta. Catalunya, per les característiques del seu teixit econòmic, hauria de ser capdavantera en la reclamació de més inversió en educació i hauria de predicar amb l'exemple. Però per fer-ho es necessiten polítics que pensin en el llarg termini i no en les pròximes eleccions.

Més continguts de