30/09/2022

L'1-O cinc anys després

2 min
Un moment de les càrregues policials durant la votació de l’1-O.

BarcelonaCinc anys després de l'1-O hi ha un Govern independentista format per ERC i Junts a punt d'implosionar, no hi ha un full de ruta consensuat i la repressió ha colpejat milers de ciutadans. En conseqüència, una part molt important del moviment està desconcertat i ha descarregat la seva frustració en la classe política. I un dels motius de fons d'aquesta desorientació és, sens dubte, la falta d'explicacions sobre el que va significar realment l'1-O i la seva gestió política posterior. Cinc anys després, potser ha arribat l'hora de poder fer algunes consideracions. La primera i més important és que, tal com va dir Jordi Cuixart en el judici del Procés, l'1-O "és l'acte de desobediència més massiu d'Europa dels últims 30 anys". Tot això, que és molt, però res més que això.

En efecte, una xarxa de milers de persones perfectament organitzada va ser capaç de burlar l'Estat i distribuir les urnes i les paperetes en aquella jornada històrica, i més de dos milions més van desafiar la violència policial per poder exercir el seu dret a votar. Les imatges de les càrregues van fer la volta al món i van situar el conflicte català en l'agenda internacional, i van crear, a més, un corrent de simpatia cap a la causa del referèndum. Va ser una jornada èpica que va mostrar al món la ignomínia de l'estat espanyol, però l'1-O mai va ser un referèndum vinculant i reconegut internacionalment. Des d'aquest punt de vista no podia ser font de dret, i, de fet, els mateixos polítics catalans van incomplir les seves pròpies lleis aprovades al Parlament per dotar de legalitat l'1-O. No van aplicar el resultat no perquè no volguessin, òbviament, sinó perquè no podien, ja que Catalunya no disposa de la força coercitiva necessària per aplicar una independència unilateral. I en aquestes circumstàncies era irreal pensar en qualsevol mena de reconeixement internacional. L'1-O només podia servir per crear una crisi política que fes que la UE obligués l'estat espanyol a negociar, era un "farol", en paraules de Clara Ponsatí. Però el govern espanyol no va tenir mai la intenció de negociar res i es va limitar a aplicar el manual de la repressió amb els resultats que avui tots coneixem.

Aquesta realitat és admesa avui per pràcticament tots els actors de l'independentisme, però encara els costa de reconèixer-ho públicament, fet que contribueix a la confusió independentista. Perquè el que val per a l'1-O també val per al 27-O. Ara bé, partint d'aquesta constatació, també és de justícia subratllar les virtuts de l'1-O. Per exemple, ha obligat l'Estat a ensenyar la seva pitjor cara i ha accelerat la crisi d'institucions abans intocables com la monarquia. Va demostrar el compromís de la ciutadania amb la causa i va tenir un fort impacte emocional en les diferents generacions implicades. L'actual divisió independentista, que té el seu origen en el diferent diagnòstic que s'ha fet d'aquells fets, no hauria d'amagar la part positiva de l'1-O. I encara més s'hauria d'impedir la patrimonialització d'aquella jornada per una part de l'independentisme, ja que la seva força rau precisament en la transversalitat que va assolir i sense la qual no s'explica el seu èxit.

stats