L'imparable ascens de la ultradreta, encara que guanyi l'esquerra
La recent victòria de Lula da Silva al Brasil ha donat rellevància a un mapa d'Amèrica Llatina dominat per l'esquerra com feia molts anys que no passava. Ara mateix, les cinc principals potències de la zona (l'Argentina, el Brasil, Xile, Mèxic i Colòmbia) estan en mans de governs progressistes que, a més, es donen suport entre ells. Aquestes victòries, però, en la majoria dels casos han estat per la mínima i van paral·leles a un auge important de la ultradreta populista i, també, d'una polarització clara de les seves societats. El cas més evident és el del Brasil, però el triomf també va ser cosa de dècimes en el cas de Pedro Castillo al Perú i Gustavo Petro a Colòmbia. Els experts llatinoamericans que analitzen la situació al diari d'avui avisen que ja no s'està parlant d'una dreta conservadora com la que havia dominat el continent al llarg del segle passat sinó que ara el que triomfen són els missatges fàcils i populistes, un atac al suposat establishment, malgrat que la majoria dels que ho defensen fa anys que formen part de les elits econòmiques.
És el mateix patró que va fer servir Donald Trump durant les eleccions i en el seu mandat, i qui sap si no serà aquest mateix missatge el que li permeti guanyar ara les eleccions de mig mandat nord-americanes que se celebren aquest dimarts. Malgrat les investigacions judicials que demostren que es va quedar documents oficials, les demandes sobre frau fiscal i, el més rellevant, la investigació per la seva participació com a instigador de l'intent de cop d'estat del 6 de gener amb l'assalt al Capitoli, encara hi ha la meitat o més de la població nord-americana que li dona crèdit. I és que en molts casos les causes judicials dels líders no els passen factura electoral i, com s'ha vist amb Bolsonaro i Trump, el seu grup de fidels es manté constant tot i les evidències que s'han pogut beneficiar personalment del poder.
El de la ultradreta populista és un vendaval que recorre tot el món i que ara té a Europa una important representant amb Giorgia Meloni. Tot i que hi ha diferències, en general comparteixen alguns trets crucials, com ara un fort conservadorisme en els aspectes socials –en general són contraris a l'avortament, als col·lectius LGTBI i a les polítiques feministes–, un liberalisme econòmic a vegades extrem, una clara posició antiimmigració i antiglobalització i la convicció que ells són poble, enfront d'unes suposades elits polítiques que se n'aprofiten. En un moment de crisi econòmica i de desorientació sobre el rumb que està prenent un món amb la riquesa cada cop concentrada en menys mans, aquest missatge de "primer nosaltres" està quallant en bona part de la població. La dreta moderada, com s'està veient a Espanya amb el PP fent la competència a Vox, li compra el discurs i l'esquerra no troba la manera d'explicar les alternatives. L'atomització de la comunicació que faciliten les xarxes socials fa difícil combatre els discursos simplistes d'una ultradreta que ha aconseguit imposar la seva agenda en el debat públic. I aquí és on caldrà incidir en el futur. A tot arreu ens cal canviar l'agenda del debat perquè els problemes reals són molt més complexos del que afirmen els que ara dominen el relat.
