Les lliçons de l'èxit portuguès
BarcelonaJa fa temps que es parla del miracle portuguès, de com un país que va necessitar un rescat de 78.000 milions d'euros el 2011 i va haver d'afrontar dures retallades socials ha aconseguit treure el cap fora de l'aigua i presentar un expedient econòmic impecable vuit anys després. Com sol passar en aquests casos, un mínim aprofundiment en la realitat social i econòmica del país, al qual avui dediquem un dossier especial, demostra que el miracle no ho és tant o, almenys, no ha estat igual per a tothom. Però no hi ha dubte que, comparat amb fa vuit anys, avui la cara del país és una altra, i així ho mostren també els principals indicadors econòmics i socials.
Portugal viu avui un boom turístic, que al seu torn ha impulsat un boom immobiliari, i que el govern ha aprofitat per atreure inversions i destinar recursos a l'educació i la recerca. L'atur és gairebé tècnic, d'un 6%, tot i que molts contractes són precaris. L'executiu socialista d'António Costa ha aconseguit un cercle virtuós que també té efectes indesitjats, com ara l'expulsió de la població del barri de l'Alfama de Lisboa, convertida ara en zona de moda de la ciutat i víctima de la gentrificació que tan bé coneixen els habitants de certs barris de Barcelona.
Però més enllà de la política econòmica, Portugal s'ha beneficiat de l'estabilitat política, cosa que permet planificar a llarg termini i oferir seguretat als inversors estrangers. I, al contrari del que es podria pensar, aquesta estabilitat política no prové d'una majoria absoluta ni d'un líder providencial, sinó d'una forta cultura de pacte que ha permès a les forces d'esquerres arribar a acords i actuar amb lleialtat mútua. De fet, els analistes destaquen com a principal mèrit del primer ministre la seva capacitat negociadora, la seva habilitat per teixir acords i crear un clima de confiança. Això ha permès el que semblava la quadratura del cercle: que un govern que té el suport de comunistes i anticapitalistes sigui posat com a exemple de bona gestió per institucions internacionals.
Aquesta lliçó és especialment significativa just quan assistim en el cas espanyol a una repetició de les eleccions per la incapacitat de les forces d'esquerra d'arribar a un acord malgrat els múltiples reptes que afronta l'Estat, des de la qüestió catalana fins a la desacceleració econòmica. Aquesta manca de cultura de pacte, que es veu perfectament en la incapacitat dels principals partits espanyols per fer una oferta a Catalunya, ha derivat en el bloqueig actual.
Les eleccions portugueses d'avui posaran a prova l'èxit de la fórmula actual, caldrà veure si s'enforteix el partit socialista en detriment dels seus socis o si, al contrari, l'oposició conservadora guanya terreny. En tot cas, el que quedarà dels últims anys és que mentre que Espanya està situada en una profunda crisi política i no ha fet els deures des del punt de vista econòmic, Portugal s'ha posat les piles i ja no és el germà pobre de la Península. Potser a Madrid més d'un hauria de fer una profunda reflexió.
