El malson del Brexit

BarcelonaUna vegada més, no es complirà el termini fixat. El 31 d’octubre no hi haurà Brexit. El preacord entre el Regne Unit i la Unió Europa no ha trobat la majoria exprés a Westminster que Johnson necessitava. La frontera irlandesa és segurament l’escull més complicat. El premier, un brexiter radical i abrandat per oportunisme, de moment tampoc no se’n surt. De manera que el malson segueix instal·lat en una societat, la britànica, polaritzada enmig d’una gran incertesa, els efectes de la qual ja s’estan deixant notar en l’economia o, per exemple, en la pèrdua de talent. Per això tant a Brussel·les (per a la UE el Brexit, tot i que a hores d’ara ja es doni per descomptat, també suposa un daltabaix) com sobretot a Londres (i en aquest cas tant entre els partidaris com entre els detractors), hi ha ganes que d’una vegada es prengui una decisió. Però de moment només hi ha interrogants: ¿hi haurà finalment Brexit? i, si n’hi ha, ¿com es concretarà en el laberint de la legalitat?, ¿quant temps caldrà perquè s’estabilitzi una nova realitat?, ¿com afectarà la vida dels milers d’estrangers residents al Regne Unit (comunitaris o no)?, ¿i les dels britànics?, ¿com afectarà l’economia i els serveis socials bàsics, començant per la sanitat?, ¿hi haurà abans unes noves eleccions per aclarir què pensa realment l’opinió pública, tres anys i mig després del referèndum?, ¿què passarà amb Escòcia?

Aquestes i moltes altres preguntes són les que preocupen i fins i tot obsessionen no només la classe política sinó tota la societat britànica. A l’ARA hem volgut copsar l’opinió del carrer al Regne Unit donant veu -perquè s’expliquin a fons, en primera persona- a una mostra de sis ciutadans representatius de diferents sensibilitats i sectors. Més enllà de si són favorables a la sortida o la permanència a la UE, la seva percepció del que està passant confirma el que politòlegs i experts socials fa temps que diuen: el Brexit és el símptoma d’una crisi més de fons que inclou la desafecció ciutadana amb els règims democràtics (vistos com a burocràtics i elitistes; especialment la UE), una perillosa deriva populista (i, per tant, un evident fracàs de la política entesa com a diàleg i negociació), una degradació de l’àgora pública (dominada per les fake news i amb els mitjans de comunicació tradicionals llastats per una greu pèrdua de credibilitat) i un retrocés del nivell de vida que afecta les classes mitjanes (intuïtivament i emocionalment, busquen a qui donar la culpa). El Brexit, doncs, també és tot això. Ha concentrat tot aquest malestar social i totes aquestes pors, ha reduït tota aquesta desorientació en una aposta dual -sortir o quedar-se a la UE- que, mai més ben dit, té molt mala sortida.