Les marxes pacífiques, la millor resposta a la sentència

Els xocs amb la policia al carrer no poden seguir embrutant el civisme no-violent del sobiranisme

En una jornada de vaga que aquest divendres ha deixat Catalunya a mig gas per protestar contra la duríssima sentència del Procés, hem pogut veure simultàniament la millor cara i la pitjor creu de les mobilitzacions d'aquesta setmana. La cara han estat les multitudinàries marxes pacífiques que han confluït a Barcelona, amb més de mig milió de caminants vinguts de diferents punts del país. La creu, els xocs que per cinquè dia consecutiu s'han produït entre reduïts grups de radicals i les forces policials. El fet que la manifestació final de les Marxes per la Llibertat, com sempre absolutament cíviques, hagi coincidit en el temps amb els enfrontaments violents a la Via Laietana davant la comissaria de la Policia Nacional, ha fet més evident el contrast: centenars de milers de ciutadans no-violents reclamant llibertat i justícia per als presos polítics davant un reducte de joves buscant el cos a cos amb la policia. Càntics contra flames. Paraula contra enfrontaments. De res no han servit fins ara les crides a actuar pacíficament dels mateixos presos i dels líders cívics i polítics per aplacar la ira dels més exaltats. Les imatges de contenidors en flames i de càrregues policials han tornat esquitxar el missatge sobiranista. Igual que al món institucional i polític, l'independentisme també es mostra dividit al carrer.

Davant d'això, cal deixar ben clar que, com no pot ser d'una altra manera, el camí pacífic és l'únic viable, l'únic amb futur, i no només per al sobiranisme, sinó per al conjunt de la societat catalana. Convertir la protesta en una qüestió d'ordre públic només servirà per fer més fonda la ferida, i de passada per donar satisfacció a l'espanyolisme més dur, tant a l'oposició de dretes com a la Moncloa. Són, per tant, necessàries més veus i més contundència per rebaixar la tensió. I per fer-ho cal política valenta, sense por a la crítica dels que branden solucions màgiques, dels que eviten la més mínima empatia amb el que no pensa com ells. Cal la política que a Catalunya sumi el màxim consens –el del 80%– i que obri les portes al diàleg. En aquest sentit, no hi ajuda la nova fugida endavant del president de la Generalitat, Quim Torra, que cada cop fa més evident el seu aïllament i debilitat política. I tampoc no ajuden a aplacar els ànims algunes dubtoses actuacions dels Mossos i de la Policia Nacional, impròpies de cossos democràtics i moderns.

Pel que fa a l'Estat, amb els partits ficats en plena campanya electoral, encara brilla més per la seva absència una mínima altura política que abandoni la via revengista consagrada per la sentència del Suprem. És un pèssim senyal que l'Audiència Nacional hagi ordenat aquest mateix divendres clausurar la web del Tsunami Democràtic per "indicis de terrorisme": ¿com es pot insinuar una acusació tan greu cap a una plataforma que s'ha declarat explícitament no-violenta? Quant trigaran a entendre que la pressió dels tribunals no farà desaparèixer dos milions de ciutadans? A què esperen per fer política?

Més continguts de