Normandia: els herois de la democràcia

Tenim el deure d'homenatjar els soldats del Dia D i el d'evitar que un dia els tornem a necessitar

Fa 75 anys el món es debatia entre la democràcia liberal i el feixisme. El Desembarcament de Normandia, que aquests dies commemorem, va ser l'inici de la fi del deliri hitlerià. Van guanyar les democràcies aliades amb el comunisme estalinista, l'acció militar del qual va resultar igualment decisiva al front rus. Els joves herois que van sobreviure a aquella batalla èpica a les costes franceses són avui ancians que mereixen el nostre respecte i agraïment. Molts dels seus companys hi van deixar la vida. La Segona Guerra Mundial va ser un desastre humanitari que va causar 50 milions de morts: als camps de batalla, a les ciutats i als camps de concentració. Molt de patiment. Molta desesperança. Però si posem el focus en els que van desembarcar a Normandia, com ara fem amb ple convenciment, més enllà dels ideals de cadascun, més enllà de la seva adscripció nacional i més enllà de tots els debats geopolítics, no hi ha dubte que gràcies al seu sacrifici i valentia es va foragitar el monstre nazi. Les guerres sempre són un desastre, però un cop desfermades cal guanyar-les. Afortunadament van guanyar les democràcies. 

Tot això és el que ara recordem. Sempre és oportú fer memòria, que no vol dir deixar-se portar per una emotivitat acrítica, sinó homenatjar els que ens van salvar –sí, és de justícia–, però també recordar per entendre, recordar per evitar caure en els mateixos errors. En aquest sentit, hi ha unes quantes coses a dir. La primera, i potser la més important, és que la democràcia s'ha de defensar cada dia, perquè si deixes que es degradi, pot engendrar monstres. Hitler havia pujat al poder a través d'unes eleccions. Doncs bé, avui recorren Europa i el món nous aires d'intolerància i de por a la diferència, discursos populistes que creen enemics falsos per resoldre problemes complexos. Les nostres democràcies tornen a estar amenaçades per perillosos incendiaris d'ultradreta. L'ideal d'unitat europea, impulsat precisament després de la Segona Guerra Mundial per assegurar la pau, trontolla. Si va ser del Regne Unit i Nord-amèrica d'on van venir els exèrcits que van desembarcar a Normandia, ara venen d'allà el Brexit i Donald Trump, segurament el president nord-americà més tòxic de la història per a la salut democràtica i per a l'estabilitat mundial.   

Una segona lliçó post-Normandia és que aquella victoriosa lluita a mort contra els feixismes va portar una pau precària, la Guerra Freda, amb un món fracturat on, a més, a Espanya ens va tocar suportar una rèmora feixista que va durar quatre dècades. A partir del 1945, el bàndol vencedor es va dividir de nou: les democràcies contra el totalitarisme comunista. I l'ensorrament soviètic a partir del 1989 no va suposar la fi de la història que alguns havien anunciat, sinó que al capdavall ens ha conduït a una paradoxal banalització i debilitat de les democràcies. Ens ha portat a un món de nou insegur, tenyit de pessimisme, i que enmig del desconcert i el debilitament del multilateralisme afronta grans amenaces, començant per la crisi climàtica o l'amenaça nuclear, que es manté latent. El repte d'ara, doncs, és revertir el clima d'involució ideològica mundial amb l'objectiu d'evitar que un dia ens calguin nous herois com els de Normandia per salvar-nos d'un altre naufragi global.

Més continguts de