A votar en plena pandèmia
BarcelonaFinalment no hi ha hagut sorpresa i s'ha confirmat la notícia: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una decisió insòlita de la qual dilluns coneixerem l'argumentació jurídica, deixa sense efecte l'ajornament de les eleccions i obliga a votar el 14 de febrer. Recordem que la decisió ja va ser avançada en una interlocutòria que acceptava les cautelaríssimes, i en què quatre dels cinc jutges destacaven que hi havia un "interès públic intens" en fer les eleccions per no allargar la provisionalitat. Serà interessant veure si dilluns desenvolupen aquest argument, que va ser molt criticat, o si hi passen de puntetes.
Perquè aquí el nucli de la qüestió és si, en un context excepcional com el que marca la pandèmia, un Govern que no ha esgotat la legislatura, i amb el consens de la majoria de partits, pot decidir, en funció d'uns informes de les autoritats sanitàries, ajornar uns mesos les eleccions per no posar en risc els ciutadans. No es tracta, a més, d'una mesura excepcional. La van aplicar els governs d'Euskadi i Galícia l'any passat i acabem de veure ara com s'han ajornat eleccions regionals franceses fins al juny i també a Turíngia, a Alemanya. I diumenge passat es van fer unes eleccions presidencials a Portugal que van batre el rècord d'abstenció: només van votar quatre de cada 10 electors. Per tant, el context i els antecedents reforcen els arguments del Govern a favor de l'ajornament.
El pronunciament del TSJC, a més, distorsiona la responsabilitat de les administracions. Fins ara els ciutadans jutjàvem els càrrecs públics per la seva gestió de la pandèmia. Però què passa quan una determinada decisió la pren la justícia? Davant de qui poden reclamar responsabilitats els ciutadans? És evident que els tribunals han de vetllar pels drets fonamentals, però aplicant el sentit comú i respectant el paper de cadascú.
En tot cas ara ja no val la pena lamentar-se, perquè les eleccions seran el 14-F. Ara ja només cal que el Govern posi tots els mitjans perquè les eleccions siguin el màxim de segures i que els partits facin una campanya prou atractiva perquè els ciutadans se sentin interpel·lats i acudeixin a les urnes. El fet que la campanya sigui telemàtica, sense grans actes multitudinaris, hauria de jugar a favor de la profunditat en l'intercanvi d'idees. Els ciutadans tenen dret, i més en un context de pandèmia, de conèixer amb exactitud quina és la proposta política de cadascú, tant per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya com per reconstruir l'economia i superar l'actual crisi.
Seria important també que la justícia tampoc interferís en la política penitenciària de la Generalitat i respectés la concessió del tercer grau als presos polítics. Si ja és una injustícia el seu empresonament, encara ho és més evitar que puguin tenir el mateix tracte que la resta de presos i, en aquest cas, participar en la campanya electoral en igualtat de condicions. El contrari seria confirmar que després d'aplicar el dret penal de l'enemic s'aplica el dret penitenciari de l'enemic.
