Els perills de convertir en delicte l'apologia del franquisme

La reforma del codi penal podria girar-se en contra dels impulsors de la iniciativa

Apologia del franquisme?

Dilluns de la setmana passada la portaveu del PSOE al Congrés, Adriana Lastra, va anunciar un paquet de mesures sobre memòria històrica, entre les quals la de convertir en delicte l'apologia del franquisme. Es tracta d'un tema controvertit, ja que afecta un dret fonamental com la llibertat d'expressió, i que segons s'ha vist aquests dies divideix els juristes i polítics progressistes. Sense anar més lluny, el primer que s'hi va manifestar en contra va ser Íñigo Errejón.

Els defensors de la mesura posen com a exemple el cas alemany, on està prohibit fer apologia del nazisme (tot i que això no evita l'existència de grups neonazis, com s'ha comprovat), i remarquen que el col·lectiu de víctimes del franquisme, tan castigat a Espanya, necessita aquesta protecció extra. Per contra, els crítics subratllen el perill que suposa introduir aquest delicte en el Codi Penal perquè pot ser el primer pas per incorporar-n'hi d'altres (apologia de l'independentisme o del comunisme?) i perquè "victimitza" els grupuscles franquistes.

En efecte, la mesura anunciada per Lastra pot ser molt efectista, però no pot amagar la crua realitat d'un país on els criminals franquistes no van ser jutjats ni s'ha rescabalat les víctimes, on hi ha milers de persones enterrades en cunetes, on es destinen diners públics a la Fundación Francisco Franco, on hi ha torturadors com Billy el Niño condecorats, etc. I el que és més important, on l'Església i la dreta política encara no han estat capaces de desmarcar-se del tot del règim franquista i on ara s'ha vist com sorgia Vox per fer-ne directament bandera. Abans d'arribar a l'estadi d'incloure com a delicte l'apologia del franquisme, caldria fer moltes coses. Perquè en cas contrari pot semblar que amb aquest gest es vol tapar el que és veritablement important.

Això pel que fa a la gestió de la memòria històrica. Després hi ha l'aspecte, més espinós encara, del dret a la llibertat d'expressió. La doctrina del TC, i sobretot la del Tribunal Europeu de Drets Humans, ha donat preeminència a aquest dret per sobre d'altres, com el d'injúries a la Corona, per exemple en el cas de la crema de fotos del rei. Els demòcrates de veritat han de defensar el dret a la discrepància, encara que això comporti permetre les exaltacions nostàlgiques del franquisme. Ara bé, hi ha d'haver un límit. I aquest límit és la incitació a la violència i les amenaces directes contra algú o contra algun col·lectiu, com ara els homosexuals, els immigrants o els jueus.

Més enllà d'això, recórrer al Codi Penal ha de ser, com diuen els juristes, l' ultima ratio per resoldre un problema. I més tenint en compte que en els últims temps la judicatura ha utilitzat els anomenats delictes d'odi per perseguir la dissidència política, com és el cas d'alguns cantants o fins i tot de titellaires. Els que creuen en la superioritat de la democràcia han d'optar per altres vies, és a dir, per la pedagogia i no per la repressió. Perquè aquesta sempre es pot acabar girant en contra.

El + vist

El + comentat